LA CIUTAT: CANVIS I RESPOSTES DE CIUTAT EDUCADORA
Si donem per descomptades les definicions administratives, geogràfiques o sociològiques rutinàries de ciutat, cada ciutat concreta contemporània carrega damunt seu una complexitat creixent que, tant com l’enriqueix, la problematitza.
La complexitat no és només resultat del nombre de persones que constantment s’incorporen a una o altra ciutat del món; es calcula que cada dia dues-centes cinquanta-mil persones, en un lloc o altre del planeta, s’incorporen a la vida urbana procedents de zones rurals. Això és un canvi quantitatiu rellevant, però va acompanyat de canvis qualitatius de la ciutat tal com la vivíem, reconeixíem i pensàvem fins al darrer quart del segle XX. Aquests canvis qualitatius deriven sobretot del procés de globalització fonamentat en l’intens canvi de totes les formes de comunicació, facilitades per una accelerada evolució tecnològica.
Alguns dels principals canvis qualitatius, aquí simplement enunciats, són : la digitalització de (gairebé) tots els processos i la progressiva virtualització de l’existència; la intensificació de l’ús de l’espai urbà per a l’intercanvi de tota mena de béns i valors; la multiplicació i acceleració de tota mena de fluxos i moviments al servei de l’intercanvi i la mercantilització; la proliferació de missatges i símbols, sobretot publicitaris; l'abundància i la pressió de les imatges que genera la publicitat, que ens converteix sobretot en espectadors; la progressiva espectacularització de la vida a la ciutat i de tot el que s’hi belluga; la transformació de l’espectacle mateix en mercaderia de consum; la ciutat en permanent relectura d’ella mateixa com a espectacle canviant.
Alguns dels efectes, aquí també només enunciats, d’aquests canvis són: el moviment i l’acceleració constant de les persones, els vehicles i tota mena de productes i béns materials o immaterials; la progressiva substitució –o com a mínim relativització- de la realitat cívica i humana per les imatges, símbols i aparadors que la representen i la mostren; la instrumentalització dels indivividus al servei de l’interès mercantil i consumista; la proressiva pèrdua de consciència i memòria històrica de la ciutat, substituïda per la presència intensiva de notícies i missatges de tota mena que fan viure un present mediatitzat, facilitat per la inconsciència del moviment constant i l’estimulació publicitària per al consum; la multiplicació de connexions personals llunyanes i virtuals, que desplacen les properes i presencials; l’individualisme que interpreta la vida urbana com a risc, on subjectivament predomina més el factor d’oportunitat que el de perill i on s’accentua la competència per guanyar posicions de domini en l’intercanvi constant que la ciutat facilita; individualisme que, al mateix temps, reclama una protecció creixent -i sovint desmesurada- contra els perills que el risc -inicialment assumit com a oportunitat- comporta.
Què hi pot dir la “ciutat educadora” davant d’aquesta descripció que accentua els trets negatius de l’evolució de les ciutats? La primera cosa, remarcar els aspectes positius: la ciutat continua essent espai de llibertat i de comunicació, amb forta capacitat de millorar les persones que hi viuen i promoure'n la bona convivència; d’altra banda, els intercanvis, les imatges i els missatges que hi abunden no necessàriament han d’ésser tots consumistes i promotors de l’individualisme. La ciutat educadora s’ha d’emmotllar a les exigències del nou món globalitzat i digital per guanyar eficàcia educadora, fent servir les mateixes eines i estils de comunicació que resulten eficaços per a d’altres finalitats. Probablement caldrà que la ciutat, d’acord amb els educadors formals i no formals, orienti la formació dels ciutadans, especialment els més joves, cap al domini conceptual i l’orientàció ètica dels nous “alfabets”, les eines i les infinites argúcies de la comunicació i la informació del segle XXI. Segurament aquest és el nucli des del qual es pot reorientar, amb molta dificultat i modestes previsions d’èxit, el canvi qualitatiu de les nostres ciutats. Tot deixant ben clar que la formació “conceptual i ètica” vol dir, evidentment, molt més que habilitat tècnica o domini dels instruments: vol dir sobretot consciència dels objectius, dels valors i del rerefons humà i social que es juga diàriament en la immensa galàxia comunicativa en què s’ha convertit el món; sistemes sencers de comunicació, amb les seves estrelles, planetes, satèl.lits i asteroides de tota mena circulen embogidament entorn d’individus atabalats que, paradoxalment, es pensen que dominen el món amb el seu comandament a distància.
A més d'aquesta formació, que ara ja cal considerar “bàsica”, la ciutat educadora ha de concentrar esforços en el sosteniment i reforçament dels vincles comunitaris que encara es mantenen en moltes ciutats; i promoure'n la recuperació on estiguin perduts o en risc de pèrdua. La dimensió comunitària de la ciutat, la seva cohesió social i la recuperació del seu espai públic –no només el físic, sinó el mental i social- són essencials des d'una perspectiva educadora: els ciutadans no poden entendre's en cap cas com a individus separats que se situen uns respecte als altres en una freda juxtaposició, sinó com a persones en activa cooperació i convivència. La juxtaposició no fa ciutat, fa magatzem. Només la convivència participativa fa ciutat i dóna contingut a projectes polítics en el seu sentit més noble; cal recordar que, entre els fundadors de la idea i de la consciència de ciutat, els grecs, el verb “politeuésthai” no volia dir fer política en el sentit professional actual, sinó “viure com a ciutadà”, “tenir drets de ciutadania”; i aquest viure com a ciutadà estava intrínsecament lligat a l'activitat comunitària.
Es pot afirmar, a la fi, que en el moment present fer “ciutat educadora” és, sobretot, “fer ciutat”. En aquest fer-se en plenitud de les ciutats, amb la participació dels seus ciutadans, hi ha la millor educació possible, es fan plenament educadores.
Joan Manuel del Pozo
