ERNEST LLUCH, POLÍTIC: COMPROMÍS I PROXIMITAT
Publicat al llibre col·lectiu Entrellucs. Una aproximació empordanesa a Ernest Lluch, edició a cura de Rafael Pascuet, Brau Ed., Figueres 2001, pàgs. 23-28
La noció o el perfil del polític professional que estableix una certa convenció no escrita resulta inadequada per aplicar-la a l'Ernest Lluch. Amb tot, és evident que d'algú que va ser més de deu anys diputat al Congrés -la primera meitat per Girona, la segona per Barcelona- durant gairebé quatre dels quals ministre de Sanitat i Consum del primer govern socialista, no es pot pas dir que "no era un polític". Ho era plenament, i crec que molts podem estar d'acord que amb passió i tot, també abans i després dels càrrecs, però amb una matisació de fons prou important: no es conformava amb ser ni va ser simplement un polític, que és tant com dir que no volia ser ni era un polític simple.
Amb tota probabilitat, aquesta seva actitud -en què es barrejaven alhora uns graus d'un cert inconformisme personal i d'una autoexigència molt notables- el va fer oscil·lar al llarg de la seva trajectòria força més del que potser ell mateix, en alguns moments, hauria desitjat. Sempre dintre de l'ampli espai del socialisme democràtic i catalanista, l'Ernest no va dedicar-se, com hauria pogut fer de sobres, a viure internament i institucionalment de les rendes de la seva capacitat demostrada i a "surar" com un d'aquells professionals de l'estabilitat passi el que passi; més aviat al contrari, va viure bellugant-se per iniciativa pròpia i comprometent-se constantment, tant quan era dins com quan va voler ser fora dels llocs de representació i poder, fins a assumir greus riscos polítics i fins i tot personals, del resultat tràgic dels quals, ell primer i tots amb ell, n'hem tingut la més dolorosa prova. Certament, fou víctima de la brutalitat màxima per una posició pública -quan ja no era en els rengles formals de la lluita política- sobre un tema principal del país, el terrorisme, fermament defensada en articles i discursos públics a favor de vies no sectàries ni frontistes per trobar una sortida a la desgràcia de la violència. Abans, i en un ordre que fa somriure quan se'l compara amb aquesta conseqüència final, també havia sofert conseqüències rellevants d'ordre polític -una d'elles en un Consell Nacional del PSC celebrat a Figueres a començaments del 1982- per posicions que adoptava segons el seu lliure criteri políticament argumentat, però minoritari en el partit; com també va resultar minoritària, però molt dignament portada i posteriorment evolucionada, la seva opció a succeir Reventós al davant del PSC amb un fort component sindicalista a l'entorn del seu lideratge.
Si calgués resumir en dos mots el sentit o el tarannà de la seva figura política, crec que li escaurien aquests: compromís i proximitat. Compromís, que vol dir identificació pública i treball intens, a fons, amb allò que es creu: en el cas de l'Ernest -i sense que l'ordenació pretengui en cap cas expressar les seves prioritats- catalanisme, socialisme democràtic, sindicalisme, salut pública, cultura -música, pintura, lectura- futbol, economia, investigació, docència, comunicació, territori, història. Alguns d'aquests conceptes poden semblar allunyats del que és convencionalment entès com a "matèries polítiques", però crec que, fins i tot si s'acceptés l'observació, caldria dir que la peculiaritat del polític Lluch era sentir-se definit com a tal per la integració i fusió de totes i cada una d'elles: per exemple, el ministre i diputat Lluch literalment no parava de fer recerca en història econòmica -i, per suposat, sense el més mínim detriment de la seva dedicació pública, que era de les més intenses segons reconeixia l'humor madrileny amb la qualificació d'"abominable hombre de las ocho", que li dedicaven al ministeri-; investigar i publicar ho tenia com un orgull i com una autoexigència que no només no li representava una càrrega, sinó que li havíem sentit comentar sovint que l'alliberava i l'enriquia mentalment. Fóra, doncs, injust despullar el polític Lluch de cap d'aquests trets, com l'acadèmic o el cultural -i tots els altres- perquè de fet el configuraven o en constituïen la personalitat pública, no pas com un ornament afegit, sinó com un valor definitori de la seva tasca integral. Massa vegades veiem -i com més passi, més ho haurem de lamentar com a societat democràtica- que molts polítics s'enorgulleixen de ser només "uns bons gestors" i portar la seva responsabilitat "com un bon empresari i prou"; fan com si la política s'hagués de limitar a la gestió i als resultats estrictament quantificables i obliden els components intel.lectuals, ètics, de persuasió per la paraula i el concepte, per l'afecte i l'empatia personal, que des de les velles àgores mediterrànies han construït la millor política democràtica. Perquè la política, a més de bona gestió de recursos materials, versa sobre persones, s'acorda o es dirimeix en debat amb persones i té com a finalitat última el benestar i la felicitat de les persones.
Hem tingut sobretot la sort que l'Ernest va exercir de polític polièdric i compromès amb les persones i també la petita sort complementària que la Fundació Rafael Campalans ens ha conservat un text manuscrit de fa només dos anys en què l'Ernest resumia el seu concepte de socialisme; a més dels grans principis de lluita contra les desigualtats, l'Ernest hi expressa literalment pensaments tan precisos i clars com aquests: "Hem de canviar les coses, però hem de canviar les persones" o "L'ètica del treball i de la feina ben feta ens ha de vertebrar" o "Hem d'incorporar el valor de la companyonia dels treballadors" o "Hem de fer nostres els valors del cristianisme primitiu". Vet aquí components no quantificables de la política, en forma d'apel·lacions ètiques als valors de la millora personal i de la responsabilitat de fer bé el que cadascú hagi de fer en un context de companyonia. Això, evidentment i afortunadament, desborda plantejaments de pura gestió material, però no -com podria pensar algú dels qui semblen haver-se quedat amb un sol pensament fruit de la immersió en l'anomenat pensament únic- per poder justificar-se de fer-la malament, per alterar-la o menysprear-la, sinó per a integrar-la i sobretot millorar-la en un resultat global humanitzador i equilibrat; és a dir, perquè no sigui només gestió directiva de béns materials, sinó, en la millor interpretació del sentit de la democràcia, gestió compartida de valors i relacions personals i d'interessos i necessitats socials.
La demostració pràctica, la prova del nou, d'aquesta actitud política de l'Ernest de compromís principalment amb les persones era la proximitat diària amb la gent, buscada generosament per tot el territori, a ciutats, viles, pobles i poblets, sense mandra ni recança ni menys encara cap sentiment de distància o de superioritat. Era una proximitat física -com la que es dóna més fàcilment, com és natural, en la política municipal- però era sobretot una proximitat mental i afectuosa, que valorava cada persona, l'entorn, els petits detalls i els problemes de la vida de la gent. L'Ernest, com a primer diputat socialista per Girona, ens va marcar per la via més pedagògica, la de la pràctica vital, l'estil de diputat -d'inspiració britànica- que volta i parla amb tothom i s'interessa per resoldre qualsevol problema que se li plantegi. L'enumeració d'accions polítiques, legislatives i de govern de l'Ernest té un doble perill, atesa la seva abundància: o l'avorriment per excés o la injustícia per defecte; sembla, però, que no es pot deixar d'esmentar en cap cas que gràcies a la universalització de l'assistència sanitària i la llei general de consum, Espanya va assolir de la mà de l'Ernest fites dignes dels estats de benestar més avançats; però més enllà del ministre i del diputat-legislador, i de fet per millorar-lo amb l'arrelament a la vida diària, el diputat-curador, el representant "que té cura", que es cuida de la gent, sense paternalisme però amb afecte per la persona i pel seu problema és el que ha deixat una marca singular i molt apreciada per la gent. El diputat i portaveu de grup parlamentari, el ministre de sanitat, el dirigent de partit, el "maître à penser" del socialisme democràtic català, estic segur que es recordaran, més que per una llei, una acció de govern, un discurs, un llibre o un article -o molts-, sobretot pel tarannà -pensat, viscut i amarador de tota la seva acció política- de compromís social i de proximitat a les persones, exercit amb la més alta generositat. La democràcia fa grans totes les persones, perquè en defensa la dignitat i n'incrementa la llibertat, però només algunes persones, entre elles l'Ernest, excel·leixen en la difícil tasca de fer gran la complexa llibertat col·lectiva, la fràgil pau, la delicada però imprescindible democràcia.
Joan Manuel del Pozo
Gener 2001
