ELOGI DE PA NEGRE
Publicat a INSTITUT RAMON MUNTANER, Emili Teixidor. I Premi de Narrativa ‘M. Àngels Anglada’, Figueres, 2004, pàgs. 17-31
Benvolgut autor, autoritats, director i claustre de l’Institut “Ramon Muntaner”, estudiants, pares i mares, familiars de la Maria Àngels, senyores i senyors:
Poder fer l’elogi de qui ha merescut un premi em sembla també una mena de premi –indirecte o derivat de l’únic real d’avui, el del Sr. Teixidor- que em féu arribar inesperadament amb el vostre encàrrec i que agraeixo amb tota sinceritat. Gràcies per la confiança, que us vull retornar incrementada amb el meu afecte, i que avui es materialitza en aquest compromís positiu i engrescador: parlar bé en nom de tots d’una obra i del seu autor, el Pa negre d’Emili Teixidor, perquè l’heu volgut distingir amb el digníssim premi que porta el nom de la persona sensible, intel·ligent, culta, compromesa i dolça que tots hem estimat com a persona i admirat com a escriptora. I que fou també membre del claustre d’aquest Institut, la Maria Àngels Anglada.
Per respectar, com cal, el temps que tinc haig de condensar explicacions, prescindir d’exemples, retallar referències, sintetitzar arguments. L’obra dóna per molt i vull que sapigueu que hauré de fer curt en la glossa dels seus mereixements; miraré de dir, però, com és exigible i amb precisió, tot el que em sembli més important.
Primer de tot, proclamo amb gust que és de les millors novel·les que he llegit en molt temps, i us asseguro que, tot i que no sembla que el tòpic ho tingui previst, com a professor de filosofia llegeixo regularment i valoro cada dia més les obres de l’anomenat gènere novel·lístic. Hi trobo una condensació i destil·lació de la vida que les fa molt més riques en captació i anàlisi de vivències que la mateixa experiència personal, tan sovint rutinària, o la transmissió memorialística que, només per una bondadosa hipòtesi, considerem molt realista.
Pel que fa a Pa Negre, justament, no em sembla rellevant saber quin grau de “memòries” personals de l’autor es contenen en l’obra; si n’hi hagués molta part, deixeu-me’n fer el que crec que és un sincer elogi: són tan bones, tan ben elaborades, escrites i narrades, que semblen una novel·la, n’han assolit tota la qualitat i com a tal novel·la les entenc i les he gaudit. Podríem dir, amb el més afectuós dels respectes per l’autor, que si hi hagués molta memòria personal, molta autobiografia o com se’n vulgui dir, per ell faria: en qualsevol cas, crec que el novel·lista hauria vençut netament i feliçment el memorialista i penso que tots, també ell, ens n’hem d’alegrar. En l’ordre familiar mereixerà un apreci singular i valuós la part de record estricte que s’hi contingui, però a la plaça pública on som tots i tots podem llegir-lo mereix l’aplaudiment literari que pot tenir la més creativa de les narracions dites fictícies. Troia val el que val –i no parlem de la pel·lícula- no per la història real sinó per la molt fictícia narració homèrica. La literatura, com ens recorda el desassossegat però genial Pessoa, és més real que la vida: “ Moure’s és viure, expressar-se és sobreviure. No hi ha res real en la vida que no ho hagi estat sinó perquè fou ben descrit.” Vet aquí un cas, Pa negre si fos el cas, en què la bona descripció dóna dimensió de “sobre-vida” –no de simple supervivència- a la hipotètica vida real. No hi ha dubte que Teixidor deu portar a dins vivències de temps, espais i activitats idèntiques amb les que surten a la novel·la i que formen l’entrellat del seu jo: però només l’escriptor que hi ha en ell ha donat dimensió d’intensa realitat assumible, comprensible i sentida per tots a allò que tants altres tenen empolsinat a la seva intimitat, opaca fins i tot per a ells mateixos.
L’autor ens narra la vida infantil de l’Andreu, un nen encara quan s’acaba la guerra civil espanyola. Una vida de nen que la ficció situa en l’espai de la infància real de l’autor, la comarca d’Osona, les masies i les fàbriques de les vores del Ter en el seu curs mitjà. Té interès la vida individual de l’Andreu, però en té encara més tot allò que les seves vivències ens transmeten del moment històric, de l’entorn humà i social en què ha de desplegar la seva vida: la primera etapa de la postguerra. Perquè aquesta és una de les gràcies de la novel·la: la narració no segueix un fil de fets objectius, cronològicament precís i basat en la seqüència lògica dels esdeveniments, sinó que segueix el creixement desordenat, casual i imprevisible de la consciència d’una i altra cosa, d’un i altre misteri, d’un i altre secret, d’una i altra experiència, que l’Andreu va construint dificultosament dins seu. Es pot ben dir que assistim no a una crònica de fets, sinó al viatge d’una ànima infantil a través de les seves percepcions barrejades, però precises, de les seves vivències confuses, però contundents, dels seus neguits radicals, però estimulants, dels seus misteris viscuts com a incomprensibles en el seu significat, però plens d’un rigorós sentit familiar i social. El resultat global és una radiografia exacta, altament informativa de la realitat de la postguerra, obtinguda sobre un suport, que es diu ara, tan fràgil com l’ànima hipersensible d’un nen literalment desemparat. Ell és el punt de vista únic des del començament a la fi del llibre. Tot és vivència de l’Andreu, vivència infantil però en cap cas infantilitzada o “ingenuïsta”, si se’m permet el mot; ben al contrari, l’autor adult injecta amb una habilitat extraordinària en la tendra ment del nen un cabal conceptual per a l’anàlisi de la realitat d’una gran solvència psicològica, social i històrica sense que perdi credibilitat el caràcter infantil del protagonista. Aconseguir que el nen no sigui anul·lat pel llenguatge inequívocament madur de la narració i convertit en un adult retallat és un dels mèrits tècnics que em semblen especialment remarcables. Jo he sentit revifar-se amb força, tot i alguna diferència cronològica, mil i un sentiments de la meva infantesa en simpatia amb els de l’Andreu. N’esmentaré un que em sembla central com a definidor de l’ambient de l’obra: el sentit de misteri i de secret amb què gairebé tot es presentava a ulls de l’Andreu. Un sentit que era aixafador i estimulant alhora: aixafava la por o la mitja por davant de l’inconegut, però la curiositat i l’interès estimulava l’enginy, els sentits i sobretot multiplicava la força dels sentiments. No es té la mateixa intensitat de sentiment –per molt que sigui del mateix to- si el seu objecte se’t mostra net i transparent des del primer dia o, si com li passa sovint a l’Andreu, resulta que
“la veritat de totes les històries estava enterrada sota cent capes de foscor que només amb l’esforç de converses llargues i complicades, plenes de noms desconeguts (...), es podia descobrir; (...) i si els grans tenien feina per entendre com girava el món, nosaltres, els petits, em deia, no podíem fer res més que copsar les engrunes de veritat que s’escapaven de les converses de sobretaula d’ells” (pàg. 127)
Són, certament, engrunes de veritat obsessivament buscades pels racons de la masia, pels boscos, els camins, l’escola i molts altres topants, les que permetran a l’Andreu créixer enmig de la misèria material i moral; i són aquestes engrunes de veritat les que la novel·la salva per a la memòria col·lectiva d’una època ominosa. La veritat individual de cada vida entorn de l’Andreu és metàfora directa de la veritat col·lectiva de l’època, com el seu arbre refugi davant de la masia és, per a mi, metàfora dels espais amagats que els vençuts, que no poden ni volen participar de la veritat oficial, necessiten per intentar resituar-se a la història d’on han estat foragitats. Els febles de la novel·la, els nens, representen –i en seran les seves víctimes directes- l’extrema feblesa social produïda per una guerra i una derrota cruels i les seves tremendes conseqüències: ja ho podem dir, perquè no es tracta ara de repetir l’ambient d’intriga tan ben assolit a l’obra –tampoc no ens en sortiríem si ho intentàvem-: l’Andreu acaba la seva infantesa malament, tot i l’apariència de solució material i social dels seus problemes. L’autor ens el deixa a la porta de l’adolescència amb un autodiagnòstic trist:
“vaig entendre, fascinat per la pròpia transformació, amb una barreja de vanitat i por, que començava a convertir-me en un monstre. En el monstre que havien planificat que fos.” (pàg. 396)
No té gaire interès jugar a endevinar com seria ara –gens, poc o molt monstruós?- aquell Andreu de fa seixanta anys. Sí que té, en canvi, interès constatar que tot allò que aquell nen havia hagut de viure –com una mena de ‘planificació’ objectivada en les circumstàncies de la postguerra- no podia fruitar feliçment: massa tristesa, massa ignorància, massa por, massa misèria material i moral, massa mesquinesa, massa injustícia sistemàtica, massa odi a penes somort. Tot això, tot aquest dictamen de pessimisme, és més implícit que explícit en la narració, però el lector ho capta a través dels maldecaps vitals i analítics de l’Andreu, de manera que el pòsit final de la lectura no et permet cap altra conclusió. És cert que en les reflexions –tan infantils i alhora tan serioses i solvents!- de l’Andreu emergeix de tant en tant un glop explícit d’aquesta mena de diagnòstic:
“Jo intuïa una tristesa aclaparadora que ho aturava tot” (pàg. 96)
En aquesta breu expressió s’hi contenen tots els mals esmentats, si es pensa bé. N’hi ha una, però, de circumstància moral de l’època que em sembla especialment destacable, perquè explica molt com podien anar les coses i perquè l’autor s’hi atura amb interès: jo la definiria com la instal·lació social d’un mecanisme de submissió basat en la promoció sistemàtica del sentiment de culpa. No cal dir que l’explicació novel·lada és molt més clara que aquesta formulació gairebé abrupta. L’Andreu escolta una sentència del rector del poble que considera la fugida dels seus tiets cap a França com a palesadora de la seva culpabilitat. El mot “palesar” i la noció de culpabilitat fan descabdellar en el cap de l’Andreu un petit tractat de teologia del mal que és realment profund: s’atribueix, autoinculpant-se sense reserves, brots de mal que tot ho empudega, mal que el corca fins al més íntim i que podreix fins a les arrels les coses més fondes i invisibles. Intenta classificar el mal segons les explicacions escoltades a doctrina; imagina un Déu calculador, castigador implacable; veu els homes inventant-se pecats nous, fora dels classificats en tots els codis, en el seu deler insaciable de mal; es pregunta per la relació de Déu amb els descreguts i no entén que Déu se n’hagi de preocupar: la seva glòria no hauria de sentir-se disminuïda per uns ignorants que, a més, decideixen condemnar-se lliurement. No ho entén, però no ho vol entendre per no ser com Déu, que tot ho entén, perquè això seria també una gran culpa de supèrbia. El recargolament és notable. I les reflexions s’acaben així:
« Això em feia discret, reflexiu, callat, confiat, prudent..., en una paraula : covard. Déu havia triomfat a la guerra ajudant els que lluitaven en el seu nom, i els incrèduls que havien cremat temples i burlat les seves lleis havien perdut i ara es veien perseguits, exiliats, empresonats, blasmats, arraconats... ¿Voleu una demostració més clara de la seva omnipotència?» (pàg. 87)
Vet aquí el drama de fons: la culpa ens aclapara fins a l’autonegació, fins a la covardia. Tots els autoritarismes de la història -familiars, socials, religiosos, polítics, imperials- han trobat sempre un bon fonament en el sentiment de culpa dels sotmesos –fills, esclaus, adeptes o pobles sencers-; la culpa controla des de dins mateix de casa, des de la pròpia consciència. I certament la nostra postguerra fou un escenari ample en l’espai i llarg en el temps de foment del sentiment de culpa i submissió. A l’altra banda, les diverses formes d’omnipotència, concretades en la dels “apoderats” que en deia l’àvia de l’Andreu per referir-se a les autoritats que l’època presentava gairebé com a naturals, de tan indiscutibles i implacables. Aquesta és, a parer meu, una de les claus del nostre passat no tan llunyà i la novel·la la recull subtilment, fins a fer-la expressa en el fragment esmentat. La dita cèlebre del “divideix i venceràs” tindria un complement lamentable en un “culpabilitza i sotmetràs”. I encara podem trobar un aprofundiment de la perversió culpabilitzadora; aquesta, que gairebé per definició deriva de l’exercici implacable d’una o altra forma d’autoritat impositiva, s’administra gairebé sempre en una forma que podríem anomenar institucional; però el seu aprofundiment tindria el nom d’humiliació i ja no li cal una administració institucional: l’Andreu, i com ell qualsevol altre en circumstàncies semblants, la rep administrada per la seva pròpia mare que potser no n’és ni conscient; que actua com una peça d’un mecanisme que la desborda. Arrossegada per un remolí de desgràcies, d’injustícies i també d’humiliacions, tracta el seu fill per induir-lo a fer llàstima davant de la gent, especalment la important, i l’Andreu no ho perdona. L’Andreu arribarà, per aquestes i per tantes altres raons que és impossible de resumir, al descobriment d’una força interior -que se li desperta en relació al mestre que ha abusat de la seva cosina- que el farà madurar de cop: aquesta força té un nom també trist, però coherent amb tota la història, el nom de l’odi. Arriba a dir:
“Una onada de satisfacció em va omplir el cos i vaig pensar que aquesta nova capacitat per odiar, per plantar-me i dir no, mal que fos en silenci, era un pas endavant per conquistar el món de fora, per fer-me gran” (pàg. 343)
Aquesta és la via de fons que l’Andreu es veu -gairebé fatalment, com un petit heroi tràgic- condemnat a seguir.
Però Pa negre és molt més que la història d’una infantesa desgraciada, amb un pare injustament tancat a la presó, on acaba morint; és un trenat d’històries on aquesta mateixa infantesa té esplèndids moments de llum en la seva vida a pagès amb els cosins i els amics, plenes de jocs, de contes, de secrets, de petites descobertes sexuals, d’espionatge entre innocent i picardiós de la vida dels adults; en aquest trenat hi ha uns fils que podríem identificar justament com la narració de l’accés problemàtic, però apassionant, dels nens a la vida dels adults, una vida que els nens imaginaven molt diferent de com era –de trista- en realitat. Un detall important, però, és la distància que inevitablement cada nen ha de sentir i marcar respecte a la centralitat de qüestions vitals que els adults pretenem mantenir sempre: allò que nosaltres hem viscut ha d’importar i absorbir els nens com si fos “la” realitat; i resulta que els nens ja des de petits comencen a fundar una nova realitat, la seva i prou; mireu que n’era de grossa i potent la realitat de la guerra i de la primera etapa de la dictadura, però així i tot els nens es reclamen d’ells mateixos i del seu futur. Diu l’Andreu, en recordar la tristíssima circumstància de l’enterrament del seu pare, que sembla que l’hauria d’haver portat a una identificació amb la causa dels adults:
“Havia vist la ràbia de la mare increpant els quatre apoderats, que en deien ella i l’àvia, els facciosos, a la sortida del cementiri el dia de l’enterrament del pare. Però aquells eren enemics seus, del pare o de la mare, no pas els meus enemics.” (pàg. 350)
L’Andreu té i vol tenir enemics propis, perquè els enemics són els qui convoquen aquell odi que ell viu com la força que el fa gran. Els seus enemics justifiquen doncs, la singularitat i l’autonomia de la seva existència.
En aquest trenat de narracions que dèiem hi ha un horitzó obsessivament present, però més com a paisatge de fons que com a ingredient principal del fil de la novel·la: és la presència de la nova dictadura, en forma de presó per motius polítics, de controls arbitraris de la guàrdia civil, de rectors reaccionaris, dels quatre “apoderats” del poble aprofitats i grollers, d’al·lusions breus a contraban, maquis, pas clandestí de fronteres, racionament, i altres perfils d’aquells anys, entre altres el pa negre que dóna nom a l’obra. El pa negre és la imatge simple i directa, tot i que avui incomprensible per a una persona jove, de la misèria general de l’època. No hi ha, doncs, narració pròpiament dita de fets polítics, però sí que el pes de la injustícia i la duresa política va encadenat als peus de tots i cada un dels personatges i els condiciona greument.
No em sembla tampoc irrellevant un altre fil primet que s’entortolliga de tant en tant amb els més gruixuts de la narració: el fil de la transició que ja s’insinua de la vida rural a la vida fabril i urbana. Hi ha més d’una referència al contrast entre la vida de sempre, en masies i famílies extenses, i la relativament nova vida de les fàbriques i els pisos petits on una família de pagès no podria viure. Hi ha alguna discussió sobre això i un pronòstic de l’àvia:
“Tenien raó els que deien que les fàbriques i les carreteres ho maten tot, que les ciutats ho engoleixen tot, i són l’esca del pecat. Jo ja no ho veuré, però em penso que en pocs anys tot això serà un desert, les màquines faran la feina dels pagesos i ningú voldrà treballar als conreus...” (pàg. 378)
Entre altres fils dignes d’esment, tot i ésser simplement complementaris, trobem el de les relacions entre homes i dones, que té especial valor per contrast amb el que avui coneixem de progressiva igualtat de projectes i formes de vida. Em sembla ben narrada la distribució tradicional de papers masculins i femenins, però em sembla especialment destacable que, malgrat això, les dones de la novel·la tenen més força i interès humà i narratiu que els homes –llevat del mateix Andreu- ; d’una banda les nenes, la cosina Núria dita Ploramiques que va guanyant personalitat al llarg de l’obra, com la Roviretes, l’amiga enredona i provocadora; i de l’altra les grans i velles, com la mateixa mare de l’Andreu, les seves germanes, l’àvia de la masia, totes tenen una personalitat atraient per una o altra raó. Els homes, en canvi, són de perfil més esborrat, més sorruts, rutinaris i submissos, com si haguessin interioritzat en excés l’esclafament polític i social. Un altre fil molt lateral, on uns homes juguen un cert paper, és el del convent-hospital dels frares coneguts com a Camils, a tocar de la masia. A més del prior, un navarrès que simpatitza amb la família i els ajuda, resulta d’interès l’atractiu que tenen per als nens els malalts que ells veuen com prenen el sol a mig despullar. Un d’ells s’acabarà convertint per a l’Andreu en un referent gairebé mític, sense cap moment d’aproximació ni menys encara de comunicació o de contacte: l’Andreu el veu com un cos elegant, finíssim en la seva blancor de malalt, una mena de model diví que no s’acaba de definir com un atractiu sexual però que gairebé ho resulta, perquè en algun moment parla de no haver desitjat mai res tan fermament com la contemplació d’aquell noi nu estès; i cap al final, quan ja ha fet l’opció d’acceptar una nova vida en adopció amb els senyors de la masia a Igualada, torna a sortir aquest noi, però també la Ploramiques que sovint se li havia ofert, com a dues imatges que, diu,
“li brillaven amb un punt de recança. No sabia què fer-ne. Com amb la visita de la mare, no sabia com correspondre a la seva atracció, al perill de la seva crida muda, al reclam de la seva fidelitat desraonada...” (pàg. 395)
La ment de l’Andreu, tan lliurada amb fúria, com diu ell, a fer el seu món tan nou com pogués, reté com uns referents indispensables d’atracció, d’identificació i de seguretat infantil el cos tocat de la Ploramiques i el cos contemplat del noi tísic estès sota de l’om.
Ara bé, allò que arrodoneix les virtuts literàries de Pa negre, tan important almenys com els personatges i els seus perfils, els fils narratius que es trenen suaument, l’administració sàvia de la intriga associada a la vivència de secret i misteri dels nens més que no pas a sorpreses inesperades i viaranys insòlits, i la mateixa força evocadora de tota una època, és el valor de la llengua que s’hi usa. Estem davant d’un català de qualitat exquisida; i això que a primer cop d’ull podria no semblar-ho: no hi ha efectismes estilístics, abusos lèxics, enravenaments de cap mena. El que hi ha és una llengua tranquil·la i elegant, precisa i variada, de fondes arrels però en cap cas arcaica, sinó àgil i potent alhora. N’hem fet algun tast en citar fragments que ens aproximaven al contingut narratiu on ja ho haureu pogut apreciar. Però permeteu-me només un altre fragment –tot i que en podria citar molts- on la llengua es posa al servei d’una brillant descripció de la naturalesa:
“La humitat, la calorassa, el fred traïdor i les ventades, tot venia del bosc gran, que era com un ventre enorme o un rebost immens i ple de recambrons que guardava totes les ventures i malastrugances del món. Pensàvem que des de la prunera atraparíem el moment en què els arbres del bosc canvien de color, però la transformació de les fulles, com una muda, sempre passava d’un dia per l’altre; en una nit un tros de bosc quedava il·luminat de grocs com si fos un safranar, i pocs dies després eren els faigs que s’havien tornat d’un vermell de vinassa, i més tard s’hi afegien els blancs de plata de la pollancreda, els marrons foscos dels castanyers, els verds humits...” (pàg. 24)
Té gran valor l’ull pictòric que ha mirat, però encara té més valor la llengua que posseeix i ens trasllada amorosament els colors vistos –“vermell de vinassa, blanc de plata”-, els conceptes –“atrapar el moment”, “el bosc com un ventre enorme o un rebost”-; i què dir de l’expressivitat de “calorassa”, “recambrons” o “malastrugances”? Aquesta és una llengua saborosa, popular i culta alhora, amb un peu a la millor tradició i riquesa lèxica i un altre a la flexibilitat estilística i eficàcia narrativa que la converteix en un veritable model de llengua literària per al futur. Em permetreu que, pel que fa al lèxic, que dóna una singular personalitat a la novel·la de Teixidor, us seleccioni alguns dels mots que surten amb una naturalitat extraordinària en el text i que em semblen malauradament en desús progressiu; heus-los aquí: “vailets, escarnir, magarrufa, parracs, tupí, escarràs, enaiguament, llepolies, rautar”; llevat de “parracs” i “tupí”, que potser són més propis del català dit central, tots els altres es poden considerar mots comuns, però malauradament molt poc usats ni oralment ni per escrit. Doncs, bé, cal dir que allà on surten no sonen ni estranys, ni forçats, ni arcaics, sinó d’una expressivitat i un sabor especials, que acaben fent de Pa negre una obra de fonda qualitat lingüística.
L’autor ha hagut de treballar de valent per obtenir tanta naturalitat; sabem de sempre que la dita naturalitat, com la inspiració, només tenen un secret: el va revelar Baudelaire quan li van preguntar si creia en la inspiració, i no era altre que procurar que les muses que te la infonien et trobessin treballant. La consciència del valor de la llengua la té Teixidor fins al punt que, en un capítol cap al mig del llibre on s’atura a fer preguntar l’Andreu amb gran agudesa pels secrets de la memòria, acaba atribuint al llenguatge, als mots, una força atractiva del record que explica en bona mesura la gran recreació d’aquella època que és Pa negre. Abans he recordat alguns dels mots que, com hàbils pinzellades al fons d’un quadre, donen al conjunt una profunditat i una lluminositat que el fan singular i admirable; però, abundosos com són, jo n’havia recollit alguns que m’agradaven a les primeres pàgines i són el que he aprofitat. Però el mateix autor m’hauria facilitat la feina, perquè més endavant fa un exercici semblant per vincular els mots, determinats mots, a la força evocadora dels records; són uns altres mots, però tenen el mateix valor, traslladen tot un món de significació i de sentit dintre seu. El valor estilístic que jo els atribuïa queda multiplicat pel valor evocador que l’autor vol veure-hi. No cal dir que ho comparteixo sense reserves. No els repetiré, però sí que vull reproduir-vos la reflexió que ell proposa:
“Paraules que funcionen com les dels exercicis de les primeres lectures escolars, la sorpresa d’una descoberta, un nom que no hem sentit des de fa anys i que ens porta lluny i obre les comportes de totes les imatges i paraules velles empantanades en l’oblit.(...) Sense pares, a la Ploramiques i a mi, només ens quedaven paraules per retrobar el camí de retorn. Tots els secrets eren només paraules, així com totes les il·luminacions. Pedretes blanques. Còdols. Palets de riera. Paraules.” (pàg. 145)
Pa negre és, com tota obra d’art, oberta, polisèmica, rica en significats i plena de sentits. Seria pretensiós per part meva encloure tant de valor en un judici simple. No he pretès exhaurir-ne la riquesa amb això que he dit. Pretenia sobretot traslladar suggeriments, enaltir punts d’interès o d’atracció, com aquell que després d’un viatge plaent explica als seus amics com s’ho ha passat de bé veient això o allò, però acaba dient: “Vés-hi, s’ha de veure i viure-ho perquè no es pot explicar i ja en tornarem a parlar”. Estic segur que això és el millor que us puc dir si encara no l’heu llegida. Entreu-hi. Us espera un món de riquesa psicològica, d’evocació fonda d’una època, de sentiments vius, de peculiar intriga narrativa, de reflexió humana i social de gran finesa. Un món, a més, fet del millor material que tenim: les paraules. Deia Espriu, que visqué trist, però amb fermesa, els anys durs:
“Hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d’accés al ple domini de la terra”.
Emili Teixidor ens facilita, amb el nom precís de cada cosa, l’accés a un món, a un domini de la terra –o d’un temps i d’una terra- que mereix el nostre ple i sincer reconeixement; ens permet retrobar un camí de retorn a la consciència d’una època opressiva que ens fa més lúcids per prosseguir en llibertat el camí del futur.
Moltes gràcies! Joan Manuel del Pozo, Figueres, 10.06.04
