LA LLIBERTAT I EL PENSAMENT CRÍTIC
Joan Manuel del Pozo
Escola d'Estiu de Rosa Sensat 2007
Agraeixo molt sincerament a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat, que és l’Escola d’Estiu per antonomàsia, que m’hagi volgut convidar per parlar d’una qüestió, que efectivament és d'importància certa. Des dels meus temps de professor d’Institut a Figueres, en conversa amb els pares que estaven molt preocupats, eren els anys 1979–1981, per l’emergència d’un clima de llibertat fort, preocupats en positiu, però també amb un punt de negativitat, em van dir: «Escolta, tu sempre parles d’això de la llibertat -perquè em veien fer mítings polítics i tenia certa activitat social intensa-, i ets de filosofia i ets professor dels nostres fills, tu ens hauries de fer un xerrada sobre “l’educació per a la llibertat”». I us diré que és de les que he preparat amb més intensitat i il•lusió de la meva vida. I que l’he anada adaptant i readaptant. I la d’avui és una readaptació, és a dir, el que diré avui, algú que m’hagués sentit fa vint anys podria dir que això ja ho vaig dir, però també és veritat que avui diré coses que no vaig dir fa vint anys, perquè el plantejament que m’heu proposat és una mica diferent del que se’m va proposar llavors. Però m’agrada poder dir aquí, davant vostre, que hi ha una certa acumulació de comunicació sobre aquesta qüestió, i de contacte i intercanvi amb moltes persones i que espero que hi hagi alguna idea que us pugui resultar interessant o estimulant.
Estructuro la xerrada en tres punts:
1r - Pensaments sobre la llibertat.
2n - Pensaments sobre el pensament crític.
3r - L’educació de la llibertat en relació amb la maduresa personal.
(On el pensament crític té un protagonisme especial)
1 - Pensaments sobre la llibertat
En aquesta primera part de pensaments sobre la llibertat, crec que, primer, hem de deixar molt clar que parlarem, preferentment, per no dir exclusivament, de la llibertat entesa en el sentit íntim de la persona, no de la llibertat social i política la qual donem per suposada. És a dir, sabem que a molts llocs del món no n’hi ha gens. Sabem que allà on n’hi ha té defectes i limitacions la seva regulació. Però en qualsevol cas, ara posem-nos en un context abstracte d’existència de llibertats externes, que es diu, i pensem en la llibertat interna. Perquè és veritat que fins i tot amb molta llibertat externa, podríem dir, si algú pensa en el país més lliure del món, en aquest país més lliure del món pot haver-hi persones que no siguin internament lliures. Com pot passar a l’inrevés, que en països sense llibertat hi hagi persones internament lliures. Jo diria que a les presons hi ha persones internament lliures. De què els serveix?, aquesta és una altra història. Però en principi tenen una condició d’estructura de la seva personalitat, de la qual podríem dir: aquesta és una persona lliure encara que no pugui exercir la seva llibertat. Bé, per tant, ens referirem a aquesta llibertat interna de la persona.
Alguns autors han fet distincions entre externa o interna. Per exemple, un pensador cristià, Mounier, feia una diferència entre llibertat d’elecció i llibertat de compromís. La llibertat d’elecció, seria llibertat externa i la llibertat de compromís seria llibertat interna.
O Erich Fromm, que té magnífiques reflexions sobre la llibertat. Que distingia entre la «llibertat de» i la «llibertat per a». La «llibertat de» és la llibertat externa: sóc lliure d’anar aquí o d’anar allà, sóc lliure de dir això o allò, de manifestar-me o de no manifestar-me. Però la «llibertat per a» és l’ús de la meva capacitat d’actuar amb direcció a objectius que tenen valor. I aquesta és la que realment val. Tenir llibertat externa és necessari i absolutament fonamental. Però és indispensable tenir sobretot llibertat interna.
Hi ha algunes paradoxes i consideracions interessants a fer sobre aquesta condició de la llibertat.
Indiscutiblement la llibertat és un bé essencial de la vida, és tant un bé essencial de la vida, que es pot dir que val tant com la vida. I, de fet, trobaríem en la filosofia i en la literatura defenses convençudes que val més que la vida. Dit d’una altra manera, que una vida no lliure no mereix el nom de vida. No mereix el nom de vida humana, s’entén. Per tant, no mereixent el nom de vida, la vida ja no té valor. En conseqüència, la llibertat és més important que la vida.
Hi ha una anècdota trista, que vull explicar i que no sé si l’haureu llegida. Fa més o menys un mes, o tres setmanes, uns presos italians es van dirigir al seu president de la República per demanar-li que se’ls apliqués la pena de mort. A Itàlia no hi ha pena de mort. Doncs demanaven que se’ls apliqués la pena de mort. Eren molts els presos condemnats a cadena perpètua, entre cent i dos-cents, no ho sé segur, molts, que signaven aquella demanda. La seva tesi era tan simple com aquesta: si mai no hem de tenir llibertat, ja no val la pena de viure, per tant apliquin-nos-la perquè, per a nosaltres, és una pena menys ignominiosa que la pena de cadena perpètua. Per tant, no entrem ara en un mercat de si val una mica més la llibertat que la vida o la vida que la llibertat. Almenys es pot dir que valen realment igual.
En el pròleg del Quixot, que Cervantes treballa amb aquella ironia tan tremenda, quan li aconsellen de citar autors clàssics, un dels que cita és Horaci que diu aquella frase llatina: «Non bene pro toto libertas venditur auro», és a dir: «La llibertat no es ven bé per tot l’or del món». La llibertat és un bé que no té preu. I aquesta convicció, podríem dir, tots els humans la compartim. Si fem la hipòtesi de si ens fessin renunciar a la nostra llibertat, és una hipòtesi que ens fa tremolar. I parlem només de la llibertat externa, però hem de ser conscients que encara la interna, com dèiem abans, és prou més important.
Però és una condició, aquesta de la llibertat, que té un punt de tràgica i molts pensadors n’han parlat.
Us cito un pensador que era molt de moda i va passar de ser-ho, que és un pensador de molta importància, com sabeu, Jean Paul Sartre que va formular aquesta idea: «Estem condemnats a ser lliures.» És una frase paradoxal, que busca la contradicció i busca la provocació. Significa que com que la nostra llibertat moltes vegades ens posa en la situació tràgica d’haver de triar entre coses que no voldríem triar, ens posa en la condició de poder-nos equivocar greument sobre la tria que fem: tant de bo no haguéssim de ser lliures, perquè no havent de ser lliures no hauríem de patir per les nostres tries. És veritat que finalment el mateix Sartre, si poguéssim discutir amb ell, ens acabaria acceptant que, al final, millor ser lliures. Però certament la llibertat no deixa de tenir aquesta ombra, la llibertat és lluminosa però on hi ha llum hi ha ombra, i l’ombra de la llibertat, la part negativa, la part trista, és que en l’exercici de la llibertat es produeix el risc del greu error, es produeix el drama d’haver de triar entre dues coses que no voldries que la tria d’una n’exclogués l’altra.
Per això deia Unamuno, pensador més proper, geogràficament i culturalment, que l'exercici de la llibertat constituïa "un asesinato de mis yos ex-futuros". Els meus «yos-exfuturos» ho eren perquè podien haver arribat a ser, però no ho van ser perquè només un fou el triat. Perquè jo potser hauria triat ser, jo què sé, pilot d’aviació i vaig triar ser professor de filosofia, segur que hi he perdut econòmicament, però des d’altres punts de vista segur que hi he guanyat. O la tria amorosa, perquè les persones tenim capacitat d’estimar moltes persones i, en canvi, el joc humà i social ens porta a triar-ne una. Quan tries aquella deixes de ser el company de moltes altres. Aquesta tria té un component positiu perquè certament exerceixes a favor de X, però en contra de i més 1 i més 2, i més 3, i més 4, i més 5. Realment no ho pots tenir tot. La llibertat és digníssima, importantíssima, però te càrregues que són realment delicades.
Un altre pensador, que ha fet grans aportacions fonamentals per a la història del pensament humà, i de la llibertat individual i social, Kant, un prussià molt estricte, ens diu una cosa que és molt important, sobretot des de la perspectiva educadora. Diu Kant: «La llibertat és un dels pocs casos en què la finalitat i el mitjà es confonen.» Dit d’una altra manera, parlant educativament: no pots educar en la llibertat com a finalitat si no és amb la llibertat com a mitjà, o bé: «el movimiento se demuestra andando». És a dir, has d’assumir un altre risc de la llibertat, que és que quan tu vols promoure en la persona que eduques la seva llibertat, has d’assumir el risc que quan un dia sigui raonablement lliure comenci a ser lliure d’una manera molt imperfecta i es pugui equivocar molt, però si no ho fas així, llavors no serà mai lliure. Si vols protegir-la dels possibles errors de la seva llibertat, l’estàs apartant de la llibertat. I si vols acostar-la a la llibertat, l’has de deixar passar per l’espai del perill, per l’espai de l’elecció. Per tant, mitjà i finalitat es confonen. No pots educar per a la llibertat si no és en la llibertat.
Aquestes són algunes de les reflexions que convé tenir clares pel que vindrà a continuació.
Hi ha dos conceptes que van necessàriament associats a la noció de llibertat, i per tancar aquest primer punt, que són el concepte de racionalitat i el concepte de responsabilitat.
Racionalitat, per què? Parlem de racionalitat sense entrar en una definició fina de la racionalitat, simplement ens servim de la intuïtiva que tots tenim. És ben segur que la racionalitat és una condició necessària perquè hi hagi llibertat. La racionalitat ens obre l’espai de les opcions diverses. Gràcies a la raó coneixem que podem fer diferents coses. Així com l’instint animal es lliga a l’objecte de l’instint d’una manera necessària i única, la raó humana té la capacitat de presentar-te ventalls amplis d’opcions, gràcies a la presentació dels quals i gràcies a la possibilitat d’exercir racionalment la seva ponderació, pot després realitzar-se l’acte de la llibertat. És a dir, en realitat un acte de llibertat pura, de llibertat de laboratori, per dir-ho d’alguna manera, seria aquell en el qual una persona, en plena possessió de les seves capacitats, sap quines opcions té al davant, pot ponderar-les i pot veure’n els avantatges i desavantatges. Un cop vist això, fa l’acte de decisió, que és l’acte lliure de dir: podria triar la que te més desavantatges que avantatges, però triaré la que te més avantatges que desavantatges, o bé a l’inrevés. Perquè és clar, l’acte més lliure de tots seria aquest, que és una altra paradoxa de la llibertat, fixeu-vos bé, el que he dit ara és, en certa manera, sobretot un exercici de racionalitat: si entre A i B, suposant que només siguin dues les opcions, trio la que té més avantatges i menys desavantatges, en realitat és una tria de calaix, és una tria que la fa la raó pura, per dir-ho així. Allà on la llibertat s’exerceix d’una manera radical, és quan tries a l’inrevés. És a dir, quan tu veus que B té més desavantatges i menys avantatges i la fas teva. Perquè llavors és la llibertat 'pura', en el sentit que vas contra la raó. Però fins i tot si vas contra la raó que et deia que A era més raonable, valgui la redundància, fins i tot així has de dir que la raó és necessària per haver pogut fer tot el procés i perquè aquesta llibertat paradoxal de triar el més negatiu tingui valor.
Per tant, la primera condició: sense racionalitat, efectivament, no podem parlar de la llibertat interna, per això, perquè ens falta obertura d’horitzó, ens falta capacitat de copsar les alternatives possibles.
La segona noció és la responsabilitat. I aquí és on entra sempre la pregunta, diguem-ho així, del radical o llibertari que diu: ja està, ja ve la responsabilitat a restringir la llibertat. Perquè normalment la presentació de la responsabilitat és feta sempre sota l’esquema de l’obediència. Els qui tinguem una mica més d’anys de la sala, diríem que els qui fa més temps que som joves, vàrem ser educats amb una noció de responsabilitat que evidentment jo no defenso, però la dic perquè no deixa d’estar en una mena d’inconscient col•lectiu. La responsabilitat, en el fons, era l’obediència. Ser un nen o una nena responsable, quan jo era petit, era ser una criatura obedient. Aquesta és la versió xarona i carca de la responsabilitat.
Quina és la versió que podríem considerar raonable de responsabilitat, si és que n’hi ha d’haver, perquè algú em podria defensar que no n’hi ha d’haver. Però jo la defensaré i espero convèncer aquest hipotètic detractor, en el sentit següent. A mi m’agrada defensar la responsabilitat com «la capacitat d’articular el valor llibertat, perquè és un valor de la vida, amb la resta de valors de la vida». Això suposa una tesi prèvia: «No hi ha valors absoluts i no hi ha un únic valor.» Si és veritat que no hi ha valors absoluts, i que no hi ha un únic valor, significa que en el nostre joc vital no podem convertir la llibertat en un absolut, perquè llavors anem contra aquesta tesi que prèviament sembla que acceptem.
Us poso un exemple molt, molt senzill: un pare i una mare que tenen un nen petit que està malaltó, i que podria empitjorar, pensen: aquest vespre fan música per ballar o una pel•lícula que ens interessa veure. Som o no som éssers lliures? Sí. Si som éssers lliures podem quedar-nos amb el nostre nen, que avui no està gaire bé, o ens en podem anar sabent que avui el cangur que tenim no podrà venir, per tant deixant el nen sol, amb un cert risc. Si aquests pares fan l’opció d’anar-se’n al cine o a ballar, perquè la seva llibertat els ho permet, en realitat el que estan fent és posar el valor llibertat com un valor absolut, perquè deixa de tenir valor cuidar del nen en situació de feblesa, que és un valor, el valor de l’afecte familiar, un valor educatiu, un valor evident. Per tant, la decisió responsable dels pares consisteix a articular la seva llibertat, que podria incloure anar al cine o a ballar, a articular-la amb un altre valor, el de cuidar de la criatura que depèn d’ells i que avui està en una situació especial. S’aguanten de fer l’opció B per fer l’opció A. Versió positiva d’aquest 's’aguanten': trien el valor que en aquell moment poden promoure, que si no el triessin estarien negant, estarien destruint. Per tant ser responsable, que vol dir deixar d’anar al cine aquest vespre, no és negatiu, és trobar la manera d’articular la teva llibertat amb altres valors de l’existència.
I vista des d’aquest punt de vista, la llibertat s’omple de sentit perquè, si no és així, la llibertat podria ser com la d’aquell personatge d’aquella pel•lícula de David Lynch que van fer ja fa anys, que per a mi s’ha convertit en un clàssic: Corazón salvaje on el protagonista és Nicolas Cage, que interpreta una persona que té un sentit de la llibertat completament arresponsable. Caos vital absolut. És impossible la vida humana amb una llibertat que mai no s’articula amb cap altre valor, que sempre decideix el que li passa pel barret en qualsevol moment. Fixeu-vos bé en un detall: aquí s’està produint un fet de comunicació, amb una atenció que jo agraeixo moltíssim, que és una atenció responsable. Perquè ara vosaltres lliurement us podríeu posar a cantar, o a xiular, i en canvi heu articulat la vostra llibertat amb un valor en el qual creieu, el valor de la comunicació i la reflexió sobre un tema com aquest. Això és la responsabilitat, la capacitat d’articular el valor llibertat amb la resta de valors de la vida.
Deixem aquí aquestes reflexions, que podrien ser una mica més àmplies, però que no tindríem temps de fer-ho tot, per passar al segon punt sobre el pensament crític. Bé, perdó, abans deixeu-me tancar aquest dient: suposo que es dedueix del que acabem de dir que la complexitat de la qüestió és enorme, perquè estem davant d’un valor suprem, tant o més que la vida, com hem dit abans, però que s’ha de reconèixer a si mateix com a no únic, absolut o exclusiu, i que necessita articular-se amb els altres, i que necessita, per poder fer bé aquesta articulació, processos racionals. I aquesta és la porta per la qual entrem en el pensament crític. Perquè per poder ser lliures necessitem tenir capacitat de pensar.
2. - Pensaments sobre el pensament crític
I deixeu-me començar a parlar del pensament crític, segona part de la xerrada, dient que estem davant d'un pleonasme: pensament crític. Pensament crític és un pleonasme com «aigua humida»: oi que no cal posar humida? Quan hem posat Pensament crític, ho hem fet amb tota la bona intenció del món, en realitat ens hem passat una mica, perquè el pensament de debò només pot ser crític.
Què vol dir això? Com tantes vegades passa, es veu primer més bé en negatiu que no pas en positiu, el que és el pensament crític. En negatiu: el pensament crític és el pensament no submís, no doctrinari o no dogmàtic. És possible pensar de manera submisa? Sí. Sí, de fet de vegades pensem tots de manera submisa, però no és el més desitjable. Pensar de manera submisa significa acceptar que un altre pensa per tu, i que tu només fas el que en podríem dir un pensament mirall. És a dir: ell o ella pensa això i tu ho reprodueixes idènticament i punt. Del pensament submís hi ha només un pas al pensament dogmàtic, o que està prefabricat, i que tu incorpores a la teva ment d’una manera tancada, mecànica i sense acceptar que pugui ser posat en dubte. És pensament crític aquell que en el seu procés incorpora el dubte, incorpora la possibilitat que el seu propi procés sigui imperfecte i està pensant sobre si mateix, en la seva pròpia millora.
Què podíem dir en positiu del pensament crític? Jo recorreria a un vell savi, extraordinàriament savi, que jo he tingut la sort i satisfacció de poder explicar als meus alumnes a classe: Aristòtil. Aristòtil que va donar, per a mi, una de les claus del pensament universal, quan va formular, en el seu llibre La metafísica, la frase, deixeu-me-la dir en grec que fa solemne i després la tradueixo: to ón légetai pollachós, que vol dir: «L’ésser es diu de moltes maneres.» L’ésser, que és el concepte bàsic i únic podríem dir de la realitat, al final tot és ésser, i al final hi ha un ésser. I Aristòtil diu: compte!, l’ésser es diu de moltes maneres. És a dir: no sempre que parlem de l’ésser en parlem en el mateix sentit. I ell posa un exemple ben trobat, que és l’exemple del concepte «salut». La paraula «salut» s’aplica igual a la medicina que guareix?, a l’aliment que et fa créixer?, a la pràctica de gimnàstica o exercici físic?, s’aplica igual? I la resposta és: en part sí i en part no. No pots confondre una medicina i un aliment, encara que la medicina restableix la salut i l’aliment et crea salut, però no els pots confondre. Per tant, quan parlem de «salut» en un medicament, en l’exercici físic o en l’aliment, parlem del mateix i no en parlem. Podríem dir que, del pensament crític, com de gairebé la majoria de les coses d’aquesta vida, la predicació, dit en termes filosòfics, la manera de parlar-ne, és una polisèmia, no existeixen significacions úniques absolutes i, amb relació al pensament crític, hem de dir exactament el mateix: el pensament crític es diu de moltes maneres, és a dir, acceptem d’entrada que no hi ha una única versió, o forma, del que és el pensament crític.
Podríem dir, recorrent a una frase en aquest cas de procedència religiosa, de la tradició judeocristiana, «pels seus fruits el coneixereu». Quins són els fruits del pensament crític? Un és la llibertat interior i l’altre és el coneixement. El pensament crític és l’únic productor de coneixement. I ho dic amb força sobre la paraula «únic», perquè encara que pugui semblar que hi una diferència llarga, extrema i forta, entre el pensament propi, per exemple d’un filòsof que fa metafísica o d’un biòleg que està investigant amb cèl•lules embrionàries, en realitat el coneixement que pugui sortir dels dos sempre està regit pel pensament crític. És aplicat a objectes diferents, els mètodes són diferents, però l’esperit del pensament crític és el mateix, tenen un aire de família indiscutible. L’aire de família entre el que fa el metafísic, Aristòtil, o el que fa el biòleg, Severo Ochoa, l’aire és: «mentre estic produint el meu pensament, m’estic preguntant si ho estic fent bé». És a dir: estic sotmetent a avaluació permanent el procediment i els resultats que jo estic obtenint. Per tant és sempre un pensament reflexiu, que gira sobre si mateix, que s’analitza amb esperit de dubte i d’inseguretat. I això, justament perquè un dels fruits importants del pensament crític és el bon coneixement, és a dir: el coneixement ens permet fer una petita reflexió, que em penso que és interessant de lligar aquí, sobre la diferència que hi ha entre coneixement i informació. En una societat com la nostra, diem que és la societat del coneixement perquè ens hem cansat de dir que era la societat de la informació i hem volgut fer un pas més. Hem volgut fer un pas més només verbal perquè, en el fons del fons, bona part de la nostra societat confon coneixement amb informació, un problema justament perquè s’ha volgut ensenyar moltes vegades informant, en comptes de generar capacitat de conèixer. Com a exemple: si sabies la informació de quina és la capital de Turkmenistan, ja tenies coneixement, ja estava bé. Sempre hi ha hagut una tendència, que s’ha accentuat amb el pas del temps, a creure que el coneixement és informació. Bé, sobre això jo voldria fer les distincions següents.
Crec que val la pena que aspirem a construir una societat del coneixement que sigui més interessant que la societat de la informació. Perquè, quina diferència hi ha entre coneixement i informació? Quines diferències hi podem apreciar?
La primera és que el coneixement és actiu i la informació és passiva, és a dir la informació està dipositada al Google o a la Wikipedia o a l’Enciclopèdia Espasa, està dipositada. I normalment quan busques informació el que fas és canviar el dipòsit de lloc, és a dir l’objecte l’agafes d’allà i el poses aquí, però simplement l’hi poses. L’acte informatiu és un acte fred, és un acte d’introducció d’una idea, d’un concepte, una peça, una data. Aquesta passivitat de la informació contrasta amb l’activitat del coneixement. El coneixement és actiu, vol dir que el coneixement de debò només és aquell que es construeix amb aquesta actitud que dèiem abans, de manera autocrítica permanent, però que té iniciativa pròpia.
En segon lloc la informació és, com a tal, acumulativa, acumulativa, acumulativa, és a dir la informació plou sobre les persones, per dir-ho d’alguna manera. Mentre que el coneixement de debò, ja que és actiu també és projectiu, és a dir tu quan actues com a persona de coneixement, el que fas no és simplement acumular coses que et cauen al damunt, sinó que tu decideixes construir un projecte o un programa de la teva activitat i tens, per tant, un control del procés amb una orientació determinada. La informació és assistemàtica, les peces de la informació no lliguen entre elles de cap manera, estan posades una al costat de l’altra, sense sistema. El coneixement és sistemàtic i, compte!, aquesta és una característica que no està de moda, perquè el sistematisme obliga a un rigor que sembla que restringeix la llibertat. Al final en dóna molta més, de llibertat, perquè gràcies al sistema comprens més bé el món, i gràcies a la millor comprensió del món ponderes millor les opcions per triar, però en realitat el coneixement necessita un rigor metodològic i sistemàtic i també lògica. Que és una paraula que fa por, però que s’ha de dir. Mentre que la informació no té aquesta característica. Finalment, i aquesta és la característica que ens importava ara, la informació, com a tal, és acrítica. La informació no es revisa a si mateixa mentre es reprodueix, mentre que el coneixement és crític. Per tant, i aquí diem, òbviament, pensament crític productor del coneixement, coneixement que està fet de pensament crític. És a dir, és un procés, el del coneixement, en revisió permanent de les condicions de la seva pròpia validesa. Això que jo estic fent, que jo estic pensant, que jo estic produint, que jo estic escrivint, manté uns mínims, diríem, de coherència, uns mínims de lògica, uns mínims de sistematisme, uns mínims de rigor argumental, uns mínims de precisió o uns mínims d’obertura, perquè depenent d’allò que estiguis fent ho has de plantejar al revés, però també hi ha una lògica d’obertura, i una lògica de les obres d’art, per exemple. Per tant els components, per no entrar en una definició del pensament crític que és francament difícil de fer, diria que són la iniciativa i l’agosarament. El pensament crític és un pensament que arrenca d’una intimitat i d’unes ganes de rumiar, i amb un punt d’atreviment, i aquí torno a invocar la venerabilíssima figura de Kant, que va fer seu i va difondre per Europa aquest eslògan il•lustrat del sapere aude, atreveix-te a saber. Has de ser atrevit perquè el saber és un repte, el saber és difícil, el saber demana de tu una activitat forta. El pensament crític és també preguntador i disconforme.
Vosaltres sabeu que hi ha una vella tradició en filosofia, segons la qual la filosofia es tindria a si mateixa, demanant totes les excuses i modèsties del món, com la forma més concentrada del pensament crític. Hi ha una tradició, que arrenca de Sòcrates, que diu que la millor forma de fer filosofia és la pregunta, no la resposta, és a dir en realitat saber preguntar és el que defineix una actitud filosòfica, perquè en el saber preguntar ja hi ha una certa orientació i és més interessant sempre la pregunta que la resposta. La resposta tanca, la pregunta obre. La resposta pot adormir, la pregunta és sempre estimulant. El pensament crític és també contrastador i dialogant, és a dir no hi ha veritable pensament crític si no estàs en el contrast que tu et fas a tu mateix i/o que fas amb els altres, que llavors és un diàleg. Dit d’una altra manera: diàleg interior o diàleg exterior. Si jo faig pensament crític, jo dialogo amb mi mateix, m’estic revisant, allò que dèiem abans, però no oblidem que cadascun dels nostres jos és un ésser social i que el seu pensament necessàriament s’ha de produir cap a fora i ha d’articular-se amb el pensament dels altres, i la forma òptima del pensament crític, òbviament, és la forma dialogant.
I, finalment, diria jo: el pensament crític és vitalista, és a dir el pensament crític no perd de vista que és pensament de persones que vivim en una circumstància que té molt de brutalment animal, però que també té molt de projecció nobilíssima cap a ideals ètics socials, polítics i de tota mena. Aquesta amplitud de registre que té la condició humana; ser conscients d’això. I, amb relació a això, em deixareu que citi si us plau, abans n’hem fet una en grec ara en farem una en llatí, d’un llatí modern de l’època del Renaixement, de Nicolau de Cusa, que té una proximitat amb els catalans pel fet que en la seva biblioteca es van trobar, i no solament es van trobar físicament en la seva biblioteca, sinó que ell en les seves obres el cita perquè el va estudiar molt, Ramon Llull. Una de les fonts d’inspiració de Cusa és Ramon Llull. I Cusa, que és un personatge poc conegut però molt important, perquè en filosofia se’l considera una mena de porta que obre el pas de la filosofia medieval cap al pensament del que en diem després època moderna.
Nicolau de Cusa té una frase que, per a mi, s’ha convertit en un lema vital que us traspasso, perquè l’estimo molt, que, el dic en llatí, diu: «Desiderium autem nostrum intellectuale est intellectualiter vivere, hoc est, continue plus in vitam et gaudium intrare», sembla que estiguem fent una missa, una missa tridentina. Us ho tradueixo, diu Cusa, un cardenal de la Santa Mare Església, un senyor molt formal: «El nostre desig intel•lectual és viure intel•lectualment, això és, penetrar cada dia més en el goig de viure.» És lluminós, és lluminós que viure intel•lectualment sigui penetrar cada dia més en el goig de viure. Cal dir-ho. Per què? Perquè el pensament només pot orientar-se a la vida, perquè és el que som. Som éssers que vivim en unes circumstàncies de canvis permanents, de pressió permanent, de límits permanents, de possibilitats obertes indefinides. I quin sentit té que el nostre pensament no es dirigeixi a la vida? Doncs un senyor en el segle XV, Cardenal de la Santa Mare Església diu, en llatí, que ser intel•lectual, que viure intel•lectualment, vol dir penetrar cada dia més en el goig de viure. A mi em sembla una genialitat absolutament important.
3 - L’educació de la llibertat en relació amb la maduresa personal
El tercer punt, que és lligar tot això que hem dit sobre la llibertat i el pensament crític amb una noció que, jo crec, és important, perquè és una manera d’entendre’ns nosaltres mateixos, és la noció de maduresa personal.
La paraula «maduresa», una paraula que potser no te massa crèdit en un món en què hem decretat que s’ha de ser jove per obligació, per tant això de madur sona gairebé a podrit. Perdoneu, perdoneu-me l’error. Si voleu substituir la paraula «maduresa», substituïm-la, posem-hi simplement: personalitat, personalitat feta, o posem una altra paraula: plenitud personal. Fins allà on és possible la plenitud, que mai no és total, ja ho podem anticipar, evidentment. Però, és interessant en la literatura psicològica o antropològica humana. Com és la maduresa?, és a dir: quan una persona es pot considerar madura? Perquè no és solament una qüestió d’edat. És evident que a 80 anys hi ha adolescents impenitents, i que de vegades un noi o una noia de 15 anys és d’una maduresa potser trista perquè encara no toca, però passa. No van juntes l’edat cronològica amb la maduresa, en el sentit de plenitud personal, d’equilibri, de seriositat, profunditat, obertura. etc., en aquestes característiques.
De definicions de maduresa humana n’hi ha diverses. Jo m’he quedat amb la d’un psicòleg americà, no gaire conegut però molt important: Allport, que, cap a mitjan del segle XX, va elaborar un llibre sobre la teoria de la personalitat en el qual donava tres característiques de la personalitat madura:
Primera: Extensió del jo.
Segona: Pensament o filosofia unificadora de la vida.
Tercera: Capacitat d’autoobjectivació.
Doncs bé, no en les tres d’una manera clara, però en dues clarament hi ha el pensament crític. Dic no en les tres, perquè en la primera: «Extensió del jo», què vol dir?, que la persona madura, l’home o la dona que ha arribat a la plenitud o a l’equilibri personal, ha trencat la closca de l’egoisme característic de les criatures, del seu egoisme/egocentrisme - egocentrisme/egoisme. Egocentrisme és una representació moral, l’egoisme seria més psicològic. Molt important, realment, és típic de la persona immadura que només pensa en ella mateixa.
Estem en una època d’immaduresa? Jo diria que sembla que més aviat sí. De fet hi ha aquest sociòleg, bon articulista, Vicente Verdú, que va publicar ara fa un any, o poc més, un llibre que porta per títol: Yo y Tu. Objetos de lujo, està molt bé el «Yo delante, para que no se espante», evidentment expressament posat: Yo y Tu, Objetos de lujo. I la tesi del llibre és que ens hem convertit en una civilització d’egocentristes impenitents. Per tant, d’adolescents, de gent que no arriba a la maduresa, segons aquesta demanda d’Allport. Diríem, per tant, de persones que no han estès el seu jo, que és el mateix jo de quan tenien 3 anys, de quan tenien 5 anys, i que continuen més aviat pitjor perquè ara han adquirit més habilitats per donar-se culte a si mateixes. El llibre genera, en el seu assaig, un concepte segons el qual «hemos pasado a la condición de sobjetos» que és una barreja de «sujeto» i «objeto». Ens hem objectualitzat en una mena de mònada leibniziana, aïllada del món, aïllada dels altres, que va rebotant de circumstància en circumstància, perquè aquest jo immadur és un jo que no és lliure, és un jo que està sotmès al que podríem anomenar pluja d’estímuls i riquesa de recursos. I fixeu-vos que estem en una societat que és, com cap altra, provocadora d’estímuls fins a l’infinit, fins a l’esgotament. La sobreestimulació que tenim és literalment morbosa, malaltissa. Però, a més, per a més inri, perquè el problema sigui més gros, tenim recursos per poder satisfer molts d’aquests estímuls. Amb la qual cosa entrem en una dinàmica d’això: de «sobjetos». Ens trobem en l’objectualització i en el consumisme, com n’havíem dit en altres èpoques: desfermats.
Primera característica de la maduresa personal: Extensió del jo
En qualsevol cas, tornem al fil de la maduresa: primera característica d’una persona madura: ha articulat el seu jo amb altres, té noció de col•lectivitat familiar, amistosa, escolar, cívica, política, etc., es troba encaixada amb altres i és capaç de dur la seva vida amb criteris que no siguin solament la seva satisfacció permanent respecte a tots els estímuls que rep.
Segona característica de la maduresa personal: Pensament o filosofia unificadora de la vida
En la segona característica d’aquesta filosofia del pensament unificador de la vida entra ja la relació de l’estat de maduresa amb el pensament crític, que avui ens reclama l’atenció.
Perquè, certament, Allport diu que: és característic de la persona madura tenir una personalitat interpretativa, més o menys coherent; no diu que hagi de ser, evidentment, com un Hegel que fa filosofia sistemàtica rodona i profunda, però sí tenir una certa coherència interpretativa davant del món. És característic de l’immadur no interpretar la vida amb lectures coherents. Fa lectures contradictòries, és característic, els que teniu o heu tingut fills adolescents, sabeu que la contradicció és permanent. Que té valor mentre és fase natural d’adolescència. Però és clar que si passa als 40 o 50 anys, ha de començar a preocupar, perquè vol dir que aquella persona no té prou pensament crític per interpretar la vida. I algú dirà: quina és la interpretació bona de la vida? I jo diré: la teva, si està feta amb esperit crític. Dius: és que la teva i la meva són frontalment diferents! La teva i la meva poden valer igual, si són fetes amb capacitat crítica, llavors tu l’orientes cap aquí i jo l’oriento cap allà. Forma part de la llibertat. Però la condició metodològica, per dir-ho així, que sí que ens podem demanar, és que siguem capaços d’encarar la vida amb una capacitat d’interpretació d’una certa coherència conjunta. La persona madura dóna als altres la sensació de tenir una capacitat de coherència sobre el conjunt de varietats i de problemes diversos que es presenten, i sobretot té una manera d’enfocar les situacions coherent. Evidentment, aquesta segona característica de la maduresa no s’explica sense pensament crític, igual que la tercera que ell en diu: capacitat d’autoobjectivació
Tercera característica de la maduresa personal: Capacitat d’autoobjectivació
La persona madura no solament té un jo articulat, no egoista, i una capacitat d’interpretació coherent en la vida, sinó que a més sap riure’s d’ella mateixa. Perquè la autoobjectivació significa la capacitat de sortir de mi mateix i de veure’m des de fora.
La persona immadura, que només pensa en ella, és incapaç de posar-se en dubte o de riure’s de si mateixa. I riure’s d’un mateix és un acte sublim i excels de pensament crític, perquè és el pensament crític dirigit a la teva pròpia vida, dirigit al conjunt de la teva existència.
Poder dir amb convenciment el que van dir l’altre dia de l’exrector Bricall, en l’acte que se li va fer d’homenatge. No ho va dir ell, van dir d’ell que ho havia dit, i no ho va desmentir, per tant alguna vegada ho devia dir: «Els professors universitaris som gent com tots els altres, però no ho sabem.» És una demostració de capacitat d’autoobjectivació: som com els altres, però no ho sabem!
Aquesta capacitat de poder sortir de tu mateix i riure’t de tu mateix és, òbviament, un exercici ben concret i ben precís de pensament crític. Amb la qual cosa diríem que queda, jo diria, ben clar que la llibertat, tan complexa, tan especial, tan contradictòria, de vegades tan tràgica en el seu exercici, la llibertat humana només es pot entendre des d’una ànima que pensa críticament. En la mesura que el pensament crític està garantit, no està totalment garantida la llibertat perquè falta la responsabilitat, i avui no en parlàvem, n’hem parlat una mica, però sens dubte les dues condicions són, totes dues, indispensables. La responsabilitat, perquè la llibertat no acabi girant-se contra la pròpia vida humana, a base de destruir tots els altres valors inherents a la vida humana, i el pensament crític per donar a la llibertat sentit, per donar-li la capacitat de comprendre l’existència, les altres persones, el món i fins i tot un mateix en la seva limitadíssima contradicció
Moltíssimes gràcies per la vostra atenció.
