Transcripció del diàleg radiofònic entre Narcís Comadira i Joan Manuel del Pozo, amb presentació de Màxim Castillo, Ràdio Girona-Cadena Ser, Restaurant Pati Verd, 19.11.07 (Emissió a les 13'00 del dia 22.11.07)
Màxim Castillo. Una nova entrevista a dos, avui des del Restaurant El Pati Verd, de l’Hotel Carlemany, de Girona. A la meva esquerra, el professor de filosofia de la Universitat de Girona Joan Manel del Pozo. Què tal, Joan Manel? Bon dia.
Joan Manel del Pozo. Hola.
Màxim Castillo. I a la meva dreta l’escriptor, poeta i pintor Narcís Comadira. Hola, Narcís.
Narcís Comadira. Hola.
Màxim Castillo. Hem tingut, la veritat, una conversa molt amena que els nostres oients no han pogut sentir, en temes molt diversos, fins al punt que hem tocat el tema de la traducció dels Teletubbies...
(Riuen)
Màxim Castillo. En dono fe, perquè jo he participat en aquesta conversa. No sé si aquests temes tornaran a sortir a partir d’ara. En tot cas això és tema lliure i cosa dels nostres convidats. Narcís o Joan Manel? Qui vol començar a preguntar?
Narcís Comadira. En Joan Manel, en Joan Manel...
Joan Manel del Pozo. Bé, jo d’en Narcís tinc una coneixença que ell no pot haver detectat perquè és a través dels seus llibres, de les seves publicacions i de les seves pintures. Cada vegada que entro a la Facultat veig aquella pintura...
Narcís Comadira. El mural, que en diuen.
Joan Manel del Pozo. Exacte. Un mural que està molt bé. No sé si tècnicament és un mural o no, però en qualsevol cas és una pintura gran.
Narcís Comadira. Sí, és un mural perquè és a sobre un mur però no a sobre d’una paret, perquè és fusta allò del darrere.
Joan Manel del Pozo. Exacte.
Narcís Comadira. Diguem-ne el que vulguem.
Joan Manel del Pozo. En qualsevol cas, té una dimensió gran que trobo que dóna molta força a l’entrada de la Facultat de Lletres, que és un espai, jo dic, dels més interessants de Girona, tota ella: pel claustre gòtic, per les arcades de la façana, per la bona restauració interior que s’ha fet, amb un criteri de modernitat molt equilibrat... I precisament una de les gràcies que trobo, per dir-ho així, en la teva figura com a artista és la combinació de l’art de la paraula i de l’art de la pintura, que tampoc és gaire freqüent, excepte en el Renaixement.
Narcís Comadira. Sí... Hi ha una certa tradició, no?, de pintors escriptors: Santiago Rusiñol o Ràfols Casamada, per exemple, un poeta i pintor, i d’altres n’hi ha! Però sí, no és una cosa gaire habitual. Saps què passa? Els llenguatges ja són tan complicats sols, que haver-ne de cultivar dos es fa bastant pesat. (Riu) I al final ja no saps com has d’estirar dels carros... Jo dic que estiro dels carros i que, per tant, he de parar a estones d’estirar-ne un per estirar l’altre i que, per tant, no arribaré segurament enlloc, però a mig camí sí potser, amb els dos carros. En fi, tothom fa el que pot!
Joan Manel del Pozo. Sí, sí... Em sembla molt bé.
Narcís Comadira. A mi m’agraden les dues coses i, a més, em va molt bé mentalment, perquè a vegades estic cansat de la paraula...
Joan Manel del Pozo. Una et relaxa de l’altra, diríem.
Narcís Comadira. Sí.
Joan Manel del Pozo. Perquè tenen regles diferents.
Narcís Comadira. Sí, i la pintura té una cosa que l’escriptura no té, que és una part de manualitat important. És a dir, té cuina, per dir-ho així. Això fa que jo mai posi música quan escric, perquè no la sento, perquè t’has de concentrar... I, en canvi, quan pinto, sí que en poso, i a vegades hi ha fragments que no sento, i això vol dir que m’he concentrat en tot el que és pròpiament creatiu, perquè hi ha moltes estones de netejar pinzells, de desfer colors, de preparar els fons de les teles i tot això... I aquesta cosa més mecànica i manual relaxa. Per això m’agrada cuinar també, perquè la cuina relaxa molt.
Joan Manel del Pozo. Sí, sí... Ho crec i especialment perquè a mi em faltaria aquesta altra dimensió. Jo la paraula la treballo des d’altres punts de vista i no tinc aquesta possibilitat d’anar per una altra via, que em demani també tanta exigència però, en canvi, amb un registre diferent i que entenc que ha de ser molt estimulant.
Narcís Comadira. Sí, no ho sé. Jo faig, des de molt jovenet, les dues coses alhora i, per tant, no m’ho he plantejat mai.
Joan Manel del Pozo. No ha acabat mai predominant-ne una sobre l’altra...
Narcís Comadira. No. De fet, sembla que predomina més la paraula, perquè pinto menys potser o tinc menys temps i sóc menys conegut com a pintor i, per tant, sempre t’estira més la cosa de la lletra. Però, sí, des que sóc molt jove que vaig fent les dues coses en paral•lel.
Joan Manel del Pozo. Sí, sí. Jo penso que tenir, per dir-ho així, més d’una vida és interessant.
Narcís Comadira. Sí, sí...
Joan Manel del Pozo. Tot i que Oscar Wilde deia amb molt de seny que qui té més d’una vida, més d’una mort ha de tenir. I, és clar, també és trist!
Narcís Comadira. També és trist.
Joan Manel del Pozo. Però també pots aplicar aquell criteri col•loquial del que me quiten lo bailao. És a dir, si has pogut viure doblement o triplement, doncs millor.
Narcís Comadira. Sí, sí...
Joan Manel del Pozo. De tota manera, al final penso –no sé si hi estàs d’acord– que en la paraula potser hi ha un grau més alt encara d’elaboració artística. Perquè, és clar, la paraula condensa tota l’experiència, la saviesa humana, d’una forma molt intensa.
Narcís Comadira. Sí, la paraula és més difícil i, a més, passa una cosa que és una de les causes d’aquesta dificultat de l’escriptura, i és que hi ha molta gent que es pensa que escriure és escriure. I no. És a dir, si pretens fer literatura, que és fer art, sobretot fer un poema, s’ha de pensar que és una formalització de la matèria com ho és la pintura. El que passa és que, quan escrius, la teva matèria no són colors o el que sigui, sinó que són paraules, és a dir, llenguatge que ja està formalitzat. Llavors és una doble formalització, i això és molt difícil. És a dir, fins on estic fent servir la llengua de comunicació i fins on faig el pas més, que és el creatiu?
Joan Manel del Pozo. Exacte.
Narcís Comadira. I això és el valor afegit. L’IVA...
Joan Manel del Pozo. Que porta impost.
Narcís Comadira. Exacte. I això és difícil.
Joan Manel del Pozo. Sí, sí...
Narcís Comadira. Però és una de les gràcies.
Joan Manel del Pozo. I, és clar, la gràcia de l’art, i especialment de l’art poètica, consisteix precisament, com deies molt bé, a carregar amb tota la qualitat, el valor i la significació que porta el llenguatge com a propietat col•lectiva històricament constituïda i, a més, aquell aspecte i perspectiva personal...
Narcís Comadira. A afegir-hi...
Joan Manel del Pozo. A afegir-hi alguna cosa, però no afegir-hi tant que acabis destrossant allò anterior!
Narcís Comadira. No. Evidentment, evidentment! Perquè n’hi ha que volen ser tan experimentals...
Joan Manel del Pozo. Que són incomprensibles!
Narcís Comadira. I més en català!
Joan Manel del Pozo. Sí, sí.
Narcís Comadira. Encara en anglès suposo que et pots permetre certes alegries, perquè la llengua és tan sòlida que no hi ha qui la destrossi! Això em sembla que era en Foix que deia: “Qui gosa escrostonar murs invisibles en una contrada hostil?”.
Joan Manel del Pozo. (Riu)
Narcís Comadira. És això! Com ens podem permetre en català fer massa coses amb la llengua quan la tenim tan tendra i tan precària? I, és clar, de vegades llegeixes coses que et justifiquen que les llengües han d’evolucionar i que s’han d’erosionar... Home, sí, però compte!, que quedi allò que és intel•ligible al comú dels mortals, perquè si no... Si no fas servir el llenguatge, ja estàs fent una altra cosa! Que no sé què és!
Joan Manel del Pozo. Sí, gairebé música.
Narcís Comadira. Música. D’aquesta moderna, de sorolls, que en dic jo.
Joan Manel del Pozo. Exacte, exacte...
Narcís Comadira. De portes que es trenquen.
Joan Manel del Pozo. Per tant, al final –no és que pretengui tancar res, eh?–, vull dir, com a resum d’aquest petit fragment de la conversa, jo diria que la poesia el que demana és un grau suficient de trencament que no faci impossible la comunicació però que doni un valor nou a la paraula i l’expressió.
Narcís Comadira. Sí.
Joan Manel del Pozo. És a dir, situar la persona en aquell punt en què sembla que ha d’adquirir una dimensió o una perspectiva nova sobre les coses... Per mi, una de les definicions més significatives i apassionants que he sentit mai del fet estètic és la de Borges, quan diu que el fet estètic és arribar fins a les portes d’una revelació que no s’acaba de produir.
Narcís Comadira. Sí, sí.
Joan Manel del Pozo. Que és aquesta meravella de dir: se m’ha obert un univers que encara no puc saber quines lleis té, però el veig.
Narcís Comadira. Saps que hi és, no?
Joan Manel del Pozo. En un dels teus poemes, que té per títol justament ‘La poesia’, que és una reflexió sobre el fet poètic, dius això, i a mi m’ha semblat, d’una altra manera, una idea paral•lela a aquesta altra que dius que és: portar-te fins a l’abisme i cantar abans de caure.
Narcís Comadira. Abans de caure, sí.
Joan Manel del Pozo. (Riu) La idea de cant que està associada a la poesia.
Narcís Comadira. Que està associada a la poesia, sí.
Joan Manel del Pozo. I, després, la idea aquesta d’abisme, és a dir, d’immensitat, que t’està dient alguna cosa que no saps ben bé què és. Com els físics, que estan descobrint un comportament de la matèria absolutament imprevisible i no el poden descriure, però saben que és diferent del que es dóna en l’ordre del macrocosmos i del cosmos ordinari.
Narcís Comadira. I tu, quina relació creus que hi hauria entre la poesia i la filosofia?
Joan Manel del Pozo. Sí, hi he reflexionat alguna vegada.
Narcís Comadira. Hi has reflexionat.
Joan Manel del Pozo. Fins i tot tinc un article publicat sobre això.
Narcís Comadira. Perquè de vegades es diu que Nietzsche més que un filòsof és un poeta. O Plató.
Joan Manel del Pozo. Sí, sí.
Narcís Comadira. Però Aristòtil potser no...
Joan Manel del Pozo. No, que va, que va! Aristòtil era eixut, tot i que va fer planes molt maques sobre el que és la poesia i l’art en general.
Narcís Comadira. I tant, i tant...
Joan Manel del Pozo. Jo aquí gairebé recorreria a una idea d’un filòsof que ha tingut moments foscos, però que ha estat brillant especialment en aquest punt de l’anàlisi de l’obra d’art i de la poesia, que és Heidegger. Ell diu una cosa com ara que allò que roman, allò que és persistent, que és essencial, ho fonamenten els poetes.
Narcís Comadira. Això és el vers d’un poeta.
Joan Manel del Pozo. Hölderlin, que ell incorpora quan diu que el millor filòsof en el millor dels casos només és un comentarista del que diu el poeta.
Narcís Comadira. No ho sé!
Joan Manel del Pozo. És clar, aquí segur que hi hauria filòsofs que no hi estarien d’acord.
Narcís Comadira. No, perquè a vegades llegeixes coses de filosofia i t’agafa una certa emoció estètica –diguem-ho així. Quan la pàgina és tan clara, tan ben organitzada, et dius que allò és un poema!
Joan Manel del Pozo. Sí, és veritat. És que jo crec que al capdavall el que hi ha és el fenomen extraordinari del llenguatge humà i el que en podríem dir diversos usos o tractaments, que moltes vegades tenen punts de confluència. Segurament el cas més espectacular seria Plató, que és un filòsof poeta o un poeta filòsof.
Narcís Comadira. Sí.
Joan Manel del Pozo. I que a més a més en la seva filosofia té dues concepcions que fins i tot són contradictòries respecte a la poesia. Perquè en alguns diàlegs estableix que el poeta és literalment la veu de Déu, és a dir, que Déu el posseeix. L’expressió grega, la literal, és l’entusiasme, que és possessió per un déu, enthousiasmos, el déu el posseeix. I, per tant, aquell home que és poeta en realitat està transmetent una paraula que ve de més amunt, que és divina. En canvi, a La República diu que els poetes han de ser expulsats de les ciutats. (Riu)
Narcís Comadira. Sí, és clar!
Joan Manel del Pozo. I per què? Doncs perquè també els poetes de vegades es converteixen en elaboradors de ficcions...
Narcís Comadira. Que fan mal a la cosa pública.
Joan Manel del Pozo. Exactament, que aporten models inadequats per a la conducta ètica i política, per dir-ho així.
Màxim Castillo. Això ho hauríem d’aplicar a la política.
Narcís Comadira. Això potser ho hauríem d’aplicar als guionistes d’aquests colobrots televisius.
Joan Manel del Pozo. També, també...
Narcís Comadira. Que ens obliguen a veure, de tant en tant, que hi ha uns models de comportament que dius: Home, potser us passeu, no?
Joan Manel del Pozo. I aquest és el poeta que Plató expulsaria.
Narcís Comadira. Aquest és el que expulsaria.
Joan Manel del Pozo. En canvi, hi ha l’altre, que és el posseït per la divinitat...
Narcís Comadira. Aquest, aquest!
Joan Manel del Pozo. Aquest t’està dient que la poesia és creació i la creació és divina. Aquesta persona ens porta una paraula que ens duu a tots a aquell límit una mica extrahumà.
Narcís Comadira. Bé, és el poeta profeta...
Joan Manel del Pozo. El poeta profeta, exacte.
Narcís Comadira. Per dir-ho d’alguna manera...
Joan Manel del Pozo. Sí, sí. I en aquest punt jo m’atreviria a fer una tesi potser provocadora sobre la proximitat entre la poesia i la ciència, en el sentit següent. Crec que allò que el poeta ambiciona quan escriu és un afany de posseir la realitat –tot i que hi ha molts registres de poesia també. Com deia Aristòtil de l’ésser, l’ésser es diu de moltes maneres, i la poesia també es diu de moltes maneres: hi ha la poesia celebrativa, la poesia olímpica, la poesia intimista i la poesia revolucionària, però en el fons de tota poesia el que hi ha és aquest afany. És com una mena d’accés privilegiat a la naturalesa més íntima de les coses. I normalment es desconeix que l’etimologia de la paraula ciència porta un senyal d’això que l’aproxima a la poesia. I és que ciència, del llatí scire, que vol dir saber, en llatí antic volia dir serrar. Fins i tot la partícula sc- fonèticament està assenyalant el fet de serrar alguna cosa, que lliga amb el verb grec sjizo, que també vol dir serrar o dividir i que lliga amb el chitti sànscrit, que també vol dir el mateix. És a dir, que hi ha una arrel indoeuropea que t’està dient que, a sota del que nosaltres després hem dit ciència, el que hi ha és un afany d’obrir la realitat per penetrar-hi. I això és exactament el que vol el poeta, que és un que va a la intimitat del món propi però a través de les coses, és a dir, que busca l’accés a la realitat més privilegiat possible.
Narcís Comadira. El comú dels mortals et diria que ciència i poesia són les dues coses més separades del món!
Joan Manel del Pozo. Exacte. (Riu) Per això deia que era una mica provocativa la tesi, però crec que es pot sostenir.
Narcís Comadira. No, no, és possible.
Joan Manel del Pozo. L’accés a la realitat. De fet, parlant de filosofia i poesia, Hegel, que és un filòsof amb els seus defectes com tots, òbviament, però que té una potència extraordinària, diu que les formes superiors de coneixement són tres. Naturalment, la màxima la reserva per a la filosofia perquè mira pel gremi.
Narcís Comadira. Només faltaria!
Joan Manel del Pozo. La importància de l'assignatura, que dirien els professors. Però el que t’està dient és que art, religió i filosofia són les tres formes supremes de reconciliar-se l’Esperit amb ell mateix. És a dir, aquest Esperit –diguem-ne realitat–, que es trenca inicialment i després constitueix la hìstòria a base d’anar-se buscant i buscant, troba la reconciliació, és a dir, l’autoconeixement i la plenitud, en tres formes d’identificació en si mateixes: la forma narrativa, que és la religiosa, el mite; la forma perceptiva, que és l’art (i aquí evidentment hi hauria la poesia, però també hi hauria la pintura i la música, etcètera), i la forma conceptual, que és la filosofia.
Narcís Comadira. Que és la superior.
Joan Manel del Pozo. Que és la superior però no, perquè les altres són, per dir-ho d’alguna manera, germanes bessones gairebé. És a dir, crec que Hegel està reconeixent que en l’artista i en l’home religiós –no en el sentit institucional i més prosaic, sinó en l’home místic gairebé podríem dir–, el que hi ha són formes superiors de coneixement de la realitat, només que d’estils diferents.
Narcís Comadira. I és curiós que siguin tres! Sempre són tres!
Joan Manel del Pozo. Sí, sí, és trinitari. És l’art dialèctic: la tesi, l’antítesi i la síntesi.
Narcís Comadira. Doncs és divertit això...
Joan Manel del Pozo. El que passa és que potser ens hem posat excessivament solemnes.
Narcís Comadira. Potser sí, ens hem posat massa preciosos, que deia Josep Pla!
Joan Manel del Pozo. Exacte!
(Riuen)
Joan Manel del Pozo. O com deia aquell altre també: “No nos pongamos estupendos, ¡eh!” o “No te pongas estupendo, Max Estrella."
Narcís Comadira. Sí, sí. Això en Josep Pla li ho va dir una vegada a la meva dona, un dia que el vam anar a veure, i li dèiem: “Però vostè es passa el dia escrivint?”. “I què vol que faci!”, ens contestava, “I per què no ho fa vostè també?”. “Home, jo no en sé pas!”, li va dir la meva dona. I ell li va contestar: “Senyoreta, que vol escriure preciós com en Quevedo?”.
Joan Manel del Pozo. (Riu)
Narcís Comadira. Diu: “Escriure és molt fàcil: subjecte, verb i predicat!”.
Joan Manel del Pozo. Exacte. La porta és oberta.
Narcís Comadira. “I ja està! Que vol escriure preciós, com en Quevedo?” (Riu)
Joan Manel del Pozo. Sí, aquesta és una altra qüestió. Perquè, és clar, segurament li hauríem de contestar a Pla: “Vostè escriu preciós”.
Narcís Comadira. “Vostè escriu preciós”, sí.
Joan Manel del Pozo. Perquè quina meravella! És a dir, quina meravella la simplicitat, la senzillesa...
Narcís Comadira. És clar, ell sempre fugia d’estudi de tot això!
Joan Manel del Pozo. Ja.
Narcís Comadira. I si li haguessis dit que en el fons era un poeta, ell t’ho hauria negat.
Joan Manel del Pozo. S’hauria enfadat.
Narcís Comadira. I, en canvi, les seves millors pàgines són les líriques! Quan descriu el color del vent, el Montgrí de color d’espígol... i totes aquestes coses, n’hi havia per dir-li: “Senyor Pla, vostè que vol tocar de peus a terra...”
Joan Manel del Pozo. Era un poeta sense saber-ho!
Narcís Comadira. No, jo crec que sí que ho sabia, però li feia vergonya i, per tant, frenava...
Joan Manel del Pozo. Sí que ho sabia, però dissimulava.
Narcís Comadira. Sí, frenava quan, després d’una pàgina lírica meravellosa, era capaç de tirar enrere i deixar-te anar la cosa més vulgar, volent dir: no us penséssiu que jo sóc un d’aquests desgraciats.
Joan Manel del Pozo. I hi ha una qüestió...
Narcís Comadira. Un moment, perquè diu una cosa molt divertida, que ve a tomb d’això, parlant de Leopardi, perquè vaig estar resseguint tot el que Pla deia de Leopardi, per interessos de traductor professional... I hi ha un moment que diu: Leopardi és d’aquests sentimentals, però, ep!, diu, això es pot fer a condició de posseir una gramàtica d’acer.
Joan Manel del Pozo. Molt bé.
Narcís Comadira. És a dir que, si posseeixes una gramàtica d’acer, pots fer tot el que vulguis!
Joan Manel del Pozo. Et pots deixar anar.
Narcís Comadira. Perquè la gramàtica controla totes les teves expansions. El que no es pot fer és deixar-se anar i que tot quedi per allà desllorigat. O sigui, és maca l’expressió de gramàtica d’acer.
Joan Manel del Pozo. Molt, molt... Hem tingut un moment de telepatia perquè anava a parlar justament de Leopardi i de la traducció. És a dir, del fet que la traducció sembla un acte més humil, per dir-ho així, que la creació, perquè el creador ha estat l’altre. I jo voldria saber la teva opinió respecte a això: jo crec que també és un acte creatiu en la mesura que tu tens el repte de donar en la teva llengua el mateix, o com dius en el pròleg de la traducció de Leopardi, “gairebé el mateix, i que el gairebé sigui molt petit”.
Narcís Comadira. Això és d’Umberto Eco, que diu: “Traduir és dir gairebé la mateixa cosa que diu l’original”. Tots sabem que la mateixa només és a l’original. Llavors jo afegeixo que “el gairebé sigui tan petit com sigui possible”. I és veritat, és veritat. Crec que sí que és una activitat creativa i, per això, és tan apassionant. Si no, seria una cosa mecànica, d’habilitat o de recursos. En canvi, hi ha aquest plus de creativitat que és el que fa que la traducció sigui molt estimulant.
Joan Manel del Pozo. T`ha fet patir traduir?
Narcís Comadira. No, no, no. Jo m’ho passo molt bé. Aquesta gent que diu que escriure i tot això els fa patir, jo els dic: “Doncs per què ho fas, burro? Jo m’ho passo molt bé!”.
Joan Manel del Pozo. És clar.
Narcís Comadira. El que passa és que a Leopardi, per començar, li vaig dedicar molts anys. La gent diu: “Oh, vint anys!”. Jo els contesto: “Vint anys no: vint juliols!”.
Joan Manel del Pozo. Això. Trossos de vint anys.
Narcís Comadira. I encara a les tardes. Perquè als matins m’anava a banyar, a Mallorca. Va ser la meva distracció de vint juliols de vacances. Després, un cop ha estat tot traduït, sí que hi ha la feina d’unificar, polir i totes aquestes coses, que va ser un any bastant intens per preparar l’edició, les notes, tot això. És el més pesat. Això és el més pesat, però s’ha de fer, perquè jo crec que és una traducció que ha d’anar mínimament anotada. Però no, m’hi vaig divertir molt. Ho trobo molt divertit traduir! De fet és com fer mots encreuats de categoria, no? Sí, perquè tens un esquema i allà has d’anar posant la paraula que li toca i no et pots passar, perquè hi ha una mètrica –sobretot en vers–, hi ha uns accents i, per tant, has d’anar encabint la parauleta que toca, just aquella, allà dins. Però és molt més apassionant, perquè els mots encreuats al final no diuen res i, en canvi, el poema, quan l’has traduït tot, qualla... Tu també t’ho deus haver passat bé traduint?
Joan Manel del Pozo. Sí, sí, sí... Ciceró, que és molt complicat.
Narcís Comadira. Què vas traduir de Ciceró?
Joan Manel del Pozo. He traduït el De natura deorum i el De re publica, que va sortir ara fa un any. El De re publica és un tractat preciós i amb molta influència en la cultura política occidental, però amb l’inconvenient que és fragmentari, ja que només se’n conserva el 30%. Però és una obra d’una força conceptual i política realment interessant, encara que l’autor era un home, des de molts punts de vista, criticable però al mateix temps un autèntic enamorat de la filosofia i de la política a la vegada, que va fer una doble vida, i que també va tenir una doble mort per això.
Narcís Comadira. Sí... (Riu)
Joan Manel del Pozo. I una de les morts molt trista, perquè literalment li van tallar el coll. Jo sempre dic, mig seriosament, mig en broma, que a la meva vida hi ha una petita reproducció, modestíssima, de la vida de Ciceró, però espero que la mort no es reprodueixi. És allò, per una banda, d’apassionar-te, d’enamorar-te dels conceptes i de la filosofia i, per l’altra, dir sí, però si en això no hi va la vida no serveix per res. I, per tant, intentar que en la política trobis una via de realització d’allò que en la filosofia has pogut entendre que valia la pena.
Narcís Comadira. Sí, sí...
Joan Manel del Pozo. I Ciceró això ho va fer i li va sortir relativament malament. Ara, aquest tractat, De re publica, sí que és realment apassionant. I de la traducció, el que m’ha fet patir més és el que és conegut com el període ciceronià, és a dir, aquestes construccions de deu ratlles sense un punt, en què tot lliga, perquè és una arquitectura absolutament perfecta...
Narcís Comadira. M’estàs emocionant. Jo recordo quan era jovenet, que n’havia traduït per estudiar, que era anar a buscar el verb...
Joan Manel del Pozo. Al final hi era!
Narcís Comadira. Hi era!
Joan Manel del Pozo. Però costava de trobar i pel mig n’hi havies trobat molts de subordinats.
Narcís Comadira. Molts que no eren el verb...
Joan Manel del Pozo. El principal.
Narcís Comadira. El verb principal. Es tractava de buscar el verb principal, que seria un bon títol, no? La recerca del verb principal.
(Riuen)
Joan Manel del Pozo. És clar, portar això a una llengua neollatina com és la nostra, o derivada del llatí però derivada en el sentit d’imperfecta també, és molt complicat, perquè la nostra llengua té menys recursos que el llatí.
Narcís Comadira. El llatí té una precisió extraordinària.
Joan Manel del Pozo. Ara diuen –que no saps si és d’aquelles coses que són llegenda urbana– que els estudiants de les carreres més difícils de l’àmbit científic o tècnic, a França, Anglaterra o Alemanya, fan cursos de llatí...
Narcís Comadira. Sí, ho he sentit a dir... però no sé si és veritat o no.
Joan Manel del Pozo. Sí, és això: no sé si és llegenda urbana. Fan cursos de llatí sobretot per dues raons: una, per gimnàstica mental, per dir-ho així, i l’altra, per prestigi. Perquè arribar a traduir bé del llatí és realment difícil. I, si fas això, et pots enfrontar a problemes com ara fer un pont o un túnel...
Narcís Comadira. També vaig llegir que, en segons quines empreses, els executius que tenien estudis de llengües clàssiques eren més apreciats.
Joan Manel del Pozo. Sí, sí.
Narcís Comadira. Això no sabem si és veritat. Ho hem de suposar.
Joan Manel del Pozo. En tot cas ho podem repetir de bona fe. Jo, sentir-ho, ho he sentit.
Narcís Comadira. Jo també, jo també... Fins i tot ho he llegit.
Màxim Castillo. Com ens acomiadaríem en llatí? Perquè el temps s’ha acabat.
Narcís Comadira. S’ha acabat? Si tot just comencem!
(Riuen)
Narcís Comadira. Tot just comencem! Jo volia parlar de política, amb aquest senyor que té experiència!
Màxim Castillo. Va, doncs... Un temps de pròrroga! Vinga, l’última pregunta, de política!
Narcís Comadira. Oh, és difícil ara això! Amb l’amenaça aquesta, amb aquesta espasa aquí al damunt! Jo volia que m’expliqués alguna cosa de la seva experiència de govern directe.
Joan Manel del Pozo. Sí. A la conselleria?
Narcís Comadira. Sí, a la conselleria. Què seria el que més et va sorprendre del funcionament d’un ministeri, diguem-ho així?
Joan Manel del Pozo. El que més em sorprèn és el que ja saps que hi ha, és a dir, una enorme complexitat i una pressió diària de mil problemes a la vegada. Però, en positiu, el que et sorprèn d’això és que, si intentes aplicar-hi perspectiva, hi ha com una mena de procés autònom d’ordenació de les coses. És a dir, el que aprens és que has de confiar molt que la gent, en general, és responsable, professional i competent, i que, si hi interfereixes poc i obres perspectives, ells mateixos ho van fent...
Narcís Comadira. Es va fent.
Joan Manel del Pozo. Diríem una mica com una cuinera que sap que necessita temps perquè l’escudella es faci bé i que massa intervencions poden ser fins i tot defectes per al procés autònom. No estic comparant, evidentment, ningú amb un tros de carn d’olla. Només faltaria!
Narcís Comadira. (Riu)
Joan Manel del Pozo. Servatis servandis, per dir-ho en llatí, la imatge podria valer. És a dir, els processos autònoms tenen una certa capacitat, diguem-ho així, d’ordenar-se bé si tu no hi interfereixes i, al contrari, intentes oferir perspectives. La interferència excessiva és dolenta i, si alguna vegada ho intentes, t’adones que millor que no ho haguessis fet. Ara, l’experiència va ser tan curta que tot plegat és més una percepció que no pas una teoria.
Narcís Comadira. Molt bé.
Joan Manel del Pozo. I, si ens hem d’acomiadar en llatí, hi ha una forma molt fàcil de fer-ho.
Narcís Comadira. Sí.
Joan Manel del Pozo. Que és: vale.
Narcís Comadira. Vale!
Màxim Castillo. Vale?
Joan Manel del Pozo. Sí, vale, que, dit a ell o ell dit a mi, vol dir: tingues salut.
Narcís Comadira. Tingues salut.
Joan Manel del Pozo. Dit en plural, perquè som uns quants els que ens acompanyeu, seria: Valete.
Màxim Castillo. Doncs, valete, cavallers!
Narcís Comadira. Josep Pla diria: “Estigui bonet”.
Joan Manel del Pozo. Exactament.
(Riuen)
Màxim Castillo. Doncs estigueu bonets! Narcís Comadira, Joan Manel del Pozo, ha estat un plaer, de debò. Una nova entrevista a dos amb el patrocini de la Fundació Progrup.
