EN DEFENSA DEL MESTISSATGE
O SENGHOR I EL DIÀLEG DE CULTURES
Publicat a Diao, del Pozo, Vinyoles, El Blanc i el Negre, GRAMC, Girona 2003, pàgs. 92-94
Entre les múltiples aportacions d’aquest gran poeta i polític progressista africà destaca la seva raonada, justificadíssima i insistent proposta del que ell anomenava “diàleg de cultures”. Per la seva banda, des de la comprensible mala consciència occidental, Walter Benjamin va escriure una sentència terrible, que és reproduïda i es pot anar a llegir al monument que té dedicat davant del cementiri de Portbou: “No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui alhora de la barbàrie”. Una bona manera de dialogar amb l’aparent optimisme de Senghor és contraposar-hi justament aquest diagnòstic brutal.
Com la llum fa ombres, la cultura també és contrapuntada per la -seva pròpia?- barbàrie: el refinament musical dels oficials nazis convivia “harmoniosament” amb les seves pràctiques genocides. L’alta cultura literària dels respectius segles d’or espanyol, anglès i francès va conviure “fraternalment” amb els pobles que anaven colonitzant arreu del planeta. Haurem de convenir, doncs, tot interpretant Senghor, que el diàleg entre les cultures arrossega inevitablement el diàleg entre les seves zones d’ombra i barbàrie. És a dir, que no es pot esperar només un intercanvi de la cultura entesa com a producte creatiu en formes com ara els ritmes dits ètnics o les dolceses literàries poc o molt jocfloralesques, sinó que hi hauria d’haver també una crítica mútua de les contradiccions i degradacions inherents a tot procés de construcció cultural.
Però una cosa és que Senghor no hagi generat una sentència tan dramàtica com la de Benjamin, i l’altra que sigui un optimista ingenu: hem qualificat l’optimisme de Senghor com a aparent, perquè és cert que al costat del seu llarg i esperançador combat per la comprensió mútua de tots els éssers humans per damunt de diferències de tota mena, si se’l llegeix amb atenció, també destil·la un fosc pessimisme quan denuncia sense embuts quelcom tan seriós com el “menyspreu cultural” que els occidentals -o nòrdics, o blancs, o pobles desenvolupats, tant se val- sentim pels pobles eufemísticament dits en vies de desenvolupament. En un dels seus escrits esmenta la xifra de més de dues mil (!) trobades internacionals en deu anys -tota mena de congressos, conferències, simposis, grans negociacions...- sobre relacions nord-sud i els seus necessaris reequilibris o la cooperació al desenvolupament sense que les qüestions i necessitats de fons es belluguin ni poc ni molt. La raó del seu fracàs, diu, és exactament aquell menyspreu cultural, aquell convenciment difús, però profund, segons el qual, literalment, “uns 10.000 dòlars de renda per càpita són insuficients quan parlem d’Euramèrica, mentre que 400 dòlars són més que suficients per a un país africà”. És bo que qualifiqui com a “cultural” el menyspreu que s’expressa en termes de dòlars per càpita, perquè definitivament ens queda clar que no parla de cultura només esteticoliterària, sinó de cultura com a forma integral de vida, on l’economia és central i és condició i resultat alhora de la cultura entesa en sentit més academicista. Parla, simplement, de mentalitats. I la nostra, tan lluminosa en declaracions de drets humans, en filosofies racionalistes i en ciència positiva, genera l’ombra bàrbara del cinisme econòmic.
La conclusió que treu Senghor d’aquesta denúncia és coherent: postula que el necessari ordre econòmic nou -on aquelles xifres siguin impensables en el seu ofensiu desequilibri- se subordini o vingui després d’un ordre cultural nou; o, dit d’altra manera, que el canvi de mentalitat sigui pare i no fill del canvi econòmic. Ens sembla coherent no tant per l’ordre temporal dels factors en si mateix -que algú podria dir que és com el cas de l’ou i la gallina- com per la seva condició d’elements inseparables. Qualsevol intent de reequilibri econòmic que no comportés el canvi de mentalitat equivaldria a una cura simptomàtica o superficial, però no etiològica o estructural: si persistia el sentiment de menyspreu cultural, la temptació sectària, racista, explotadora -conceptes sinònims en el fons- portaria novament al desequilibri.
Senghor, des d’un altre punt de vista, aboga reiteradament pel mestissatge biològic i cultural. Esmerça, potser fins i tot en excés, un gran esforç a demostrar, amb dades estadístiques referides sobretot a grups sanguinis de diferents poblacions del món, la realitat antiquíssima de la barreja de grups humans. Si pot ser excessiva la “defensa estadística” del mestissatge, és només perquè sembla que subordini a un cert resultat -d’altra banda espectacular i indiscutible- el principi ètic i polític de la igualtat entre persones de diferents característiques morfològiques, que es complementa encara per l’evidència científica de la bondat de la barreja entre individus com més diferents millor en qualsevol de les espècies. Dit d’altra manera, fins i tot amb resultats estadístics menys espectaculars, continuaria essent vàlid el principi -que semblaria menys ratificat “a posteriori”, és a dir, per l’experiència fins ara obtinguda- però valdria com un “a priori” de la mentalitat humanística progressista en tant que fixaria un objectiu o una finalitat desitjable en ella i per ella mateixa. El mateix que es diu del mestissatge biològic es pot dir del mestissatge cultural: desitjable per ell mateix, resulta a més que la història de la cultura ens dóna proves espectaculars de l’altíssima creativitat derivada del contacte i l’intercanvi cultural entre pobles de diferents orígens i formes creatives: la formació humanística clàssica de Senghor li permet demostrar fàcilment la fecunditat de la literatura mediterrània, justament perquè a l’entorn d’aquest “mare nostrum” confluiren secularment pobles nòrdics, orientals i surenys amb una disposició porosa, interactiva, fusionadora. Des dels doris i grecs, a més dels romans, mediorientals -medes, perses, hebreus- fins als egipcis i africans i posteriorment els àrabs: un encreuament secular d’influències que es busquen i es troben en ressonàncies formals i materials comunes d‘ordre mític i poètic. El resultat: la matriu cultural d’on procedeix el nostre món literari, filosòfic, científic, artístic, és a dir, la base de la nostra mentalitat i la nostra forma d’entendre i realitzar una idea de civilització -concepte que tendim amb evident abús i injustícia a monopolitzar en exclusiva, sota la solemne fórmula de “civilització occidental”-.
Umberto Eco titula un article recent d’aquesta manera: “la força de la cultura podrà evitar el xoc de civilitzacions”. Alguns han volgut presentar els fets tràgics de l’11 de setembre com una demostració de la tesi de Huntington segons la qual la gran guerra que ens espera és la provocada per les diferents matrius culturals enfrontades fins al paroxisme. Aquesta tesi cada cop és menys acceptada en el món de l’anàlisi social i entre els intel·lectuals en general, però no hi ha dubte que està actuant com a coartada -acceptada amb resignació popular- de la nova política dictada des de la Casa Blanca després d’aquells fets. És bo que un intel·lectual europeu com Eco situï justament en la cultura la força que pot evitar el xoc de civilitzacions -sinònim de “cultures”, que provoca la només aparent paradoxa: la cultura salvarà del xoc de cultures-; citem-ne un fragment: “Diguem que igualtat significa que cadascú té dret a ser diferent dels altres. Intentem parlar als nens dels estereotips racistes, de la intolerància, del prejudici, dels guetos, de les faveles, de l’appartheid, de la deportació, del genocidi.” La universitat, l’institut i l’escola -ens proposa- cal que siguin la gran força de pau a partir de la cultura que han de saber impartir. És aquí on l’intel·lectual afrcà Senghor podria matisar: “la cultura” és un concepte massa simplificador, que connota “la cultura dominant”. Convé, en canvi, que parlem en plural i en actitud de trobada: “el diàleg de cultures”, on la llum diferent i enfocada des de diversos angles de les “altres” cultures pot disminuir i fins i tot eliminar l’ombra de barbàrie, segons el diagnòstic de Benjamin, que cada una, tota sola, pot generar.
Joan Manuel del Pozo (UdG), Juny 2002
