PRESENTACIÓ DE L’EDUCACIONARI, PER SIXTE MORAL, A LA LLIBRERIA
LLORENS DE VILANOVA I LA GELTRÚ EL 17.6.14
Educacionari.
juny 21, 2014 by
El passat dimarts vaig tenir l’oportunitat de presentar el
llibre de Joan Manuel del Pozo, Educacionari. Una reflexió a través
de seixanta termes sobre l’educació i també sobre la mateixa vida.
Reprodueixo les notes que em van servir per fer la
presentació.
Val la pena llegir el llibre. Us ho ben asseguro.
Bon vespre a tothom.
Gràcies per la vostra presència
Gràcies a Llorens Llibres, a la Rosanna, per la sempre
excel·lent disposició a facilitar la presentació de llibres.
Gràcies als organitzadors – en especial a l’Àlex- per
l’encert crec d’haver proposat que avui estès entre nosaltres J. M del Pozo i
gràcies infinites per la possibilitat que m’ha donat de presentar el llibre.
No sempre es té l’oportunitat de presentar una persona
amb la trajectòria política i acadèmica de Joan Manuel del Pozo, no sempre es
té l’oportunitat de poder parlar d’una persona d’una extraordinària
sensibilitat social i humana i d’una sapiència, gran, enorme i
extraordinària que queda palesada en aquets llibre .
Fa poc , el mes d’abril passat el vàrem poder escoltar
en un acte sobre la Memòria Històrica, organitzat pel Consell Comarcal
analitzant l’evolució de l’educació a Catalunya durant la transició.
I serà un plaer escoltar-lo novament.
Ara el tenim aquí com autor del llibre
Educacionari
Edicions 62
El llibre porta un subtítol esclaridor que ens dona la
pauta del que vol ser: “Una invitació a pensar i sentir
l’educació a través de seixanta conceptes. Un assaig sobre el compromís de
l’educació”.
Joan Manuel del Pozo (1948) és professor de
Filosofia de la Universitat de Girona director de l’Observatori d’Ètica
Aplicada a l’Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària. Entre altres
publicacions, ha traduït al català, per a la Fundació Bernat Metge, tres
tractats filosòfics de Ciceró, La naturalesa dels déus, La república i Les
paradoxes dels estoics. Ha traduït també del llatí original l’obra clàssica del
pensament polític Utopia de Thomas More. Manté una intensa activitat com a
conferenciant aquí i en diversos països entorn de temes d’educació, filosofia,
ètica i política. Ha estat diputat al Congrés i al Parlament, tinent d’alcalde
de l’Ajuntament de Girona
En Joan Manuel va ser diputat a Madrid durant
quatre legislatures (amb Lluis maria de Puig compartien representació
gironina). El més destacable : la ponència de llei d’objecció de consciencia i
prestació social substitutòria i la presidència de la comissió d’estudi sobre
les sectes.
A l’ajuntament de Girona, amb alcaldes Nadal i
Pagans va exercir de portaveu. Va deixar ajuntament per ser efímer conseller
d’educació en el govern de Maragall. Regidor d’educació. Va destacar també per
establir a Girona mecanismes de participació ciutadana ( les taules
territorials i la taula de cooperació al desenvolupament que va presidir )
Joan Manuel del Pozo ha estat una de les veus més
lúcides que s’han aixecat per manifestar la inconveniència de la llei Wred. Ara
que no fa ni setanta dues hores Barcelona s’omplia de persones en una cercavila
reivindicativa de Som Escola del nostre model escolar val al pena
recomanar la lectura d’un magnífic article LOMCE: de la ideologia a
l’ideologisme. Joan Manuel del Pozo. El Periódico. 28.05.13Insisteixo llegiu-lo. I no em
resisteixo a llegir-vos ara un parell de paràgraf.
“Però on l’ideologisme es descara és en la
professió de fe mercantil de la primera línia del preàmbul del projecte de
llei. Els preàmbuls no són d’aplicació directa, però expressen allò que és més
important de la llei, és a dir, la seva ànima , el seu sentit genuí. Doncs bé,
comença dient que «l’educació és el motor que promou la competitivitat de
l’economia i el nivell de prosperitat d’un país», un trist frontispici d’una
reforma educativa –¡ no econòmica o laboral!–. És increïble que això vingui del
partit que ha fet de la Constitució un baluard inexpugnable, perquè també la
concepció constitucional de l’objecte o la finalitat de l’educació és atacada
per aquells que diuen que en són els grans defensors. L’article 27 de la llei
diu al seu punt 2: «L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la
personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i
als drets i llibertats fonamentals».
Canviar la prioritat de l’objecte personalitzador
de l’educació per la de l’objecte mercantil és un gran frau d’aquest ideologisme
intolerable, i evidentment no és una qüestió menor: perquè dels principis dels
preàmbuls neixen derivades concretes com anar contra matèries de pensament
crític –com la Filosofia o l’Educació per a la Ciutadania–, com l’abús
competencial en l’establiment i el control de programacions i avaluacions –les
revàlides generals– i especialment el menyspreu de l’equitat i la inclusió que
es respira en una gran part dels canvis proposats. El ministre del conjunt mor
a mans de d’ideòleg compulsiu d’una part.”
Definitiu per desqualificar les intencions de la
Llei..
Com a Conseller va posar les bases ideològiques de la Llei
d’Educació de Catalunya fruit de la seva experiència de molts anys pensant en
la matèria educativa.
Encara que curt el seu pas per la Conselleria va ser un
temps marcat pel rigor, i pel tarannà obert i negociador.
Qui el va substituir en la Conselleria, Ernest Maragall
valora aquells sis mesos al Govern en el seu llibre , “Escola Nova, poble lliure”
“Pasqual Maragall va nomenar com a nou conseller d’Educació i
Universitats Joan Manuel del Pozo. Un gironí , intel·ligent, catedràtic
de Filosofia de la Universitat de Girona de formes pausades i reflexiu.
En sis mesos, Joan Manuel del Pozo va posar en marxa els plans de millora
de l’ensenyament secundari a Catalunya, una de les primeres peces realment
reformadores de l’educació amb, un mirada nova cap els centres educatius.
En lloc de pregonar la idea de que tots els centres públics eren iguals
els plans de millora posaven en primera línia els centres que tenien més
dificultat pel que feia a resultats acadèmics i integració social. Però
se’ls exigia la responsabilitat de fixar objectius de millora , la
proposta d’instruments per aconseguir-ho i la llibertat per experimentar
amb noves formes de gestió del mateix centre. A canvi, el Departament es
comprometia a fer-hi la inversió i elaborar una avaluació externa
dels resultats compromesos. Podríem dir que els plans de millora de
l’ensenyament secundari var ser l’arrencada del que vindria a ser un
autèntic procés de reforma, no només d’instruments , sinó de concepció de
l’escola pública”.
I més endavant encara diu:
“Va ser Joan Manuel del Pozo qui, en una
conferència com a conseller el juliol del 2006, va gosar dir que el
problema de l’educació era en realitat un problema de resultats, de retorn a la
societat en compliment de la funció essencial que se li havia encomanat.
Però que en el món educatiu no parlava de resultats , sinó de processos,
d’instrument, de recursos sense fixar-se objectius que permetessin millorar els
resultats obtinguts.
Els informes PISA , patrocinat per l’ OCDE però d’abast
quasi mundial , es van començar a publicar a l’any 2000 i pretenien oferir una
fotografia clara i precisa dels sistemes educatius sotmesos a escrutini. En
molts casos, també el nostre, la fotografia era dura, freda i cruel precisament
perquè no parava compte en circumstàncies i entorns locals , sinó que
confrontava a cadascú amb un mirall inflexible i igual per tothom. Joan
Manuel del Pozo va ser el primer conseller que sap llegir-ne el missatge de
fons , el primer que proclama la necessitat de rectificar per millorar , el
primer que parla públicament de qualitat expressada en resultats ,
de bones i males notes . En dos mesos es formula un programa de millora de la
qualitat educativa i es demana al centres que a partir de la seva pròpia
situació – una mena d’auditoria acadèmica i social- , dibuixin un pla de
millora dels resultats , en detallin els instruments i els objectius en
el temps i l’adrecin a l’administració, tot incloent-hi una proposta de
recursos que creus necessaris per executar-los. I per cert , ja en
aquella primera aproximació van sorgir els protestes i crítiques dels
sindicats. S’acusava al Departament de voler “comprar” bons resultats i
s’alertava del risc de trencar la igualtat de les escoles.
Aquest dos paràgrafs en suggereixen tres
característiques del mandat de del Pozo que va ser massa efímer com desprès
molts professionals van reconèixer i lamentar.
·
Rigor
, valentia i audàcia en els plantejaments,
·
Valoració
de l’arrelament a l’entorn i a al seva transformació com a forma de millorar.
·
Afrontar
els problemes de cara i sense embuts sempre però intentant posar-se en el lloc
de l’interlocutor.
Va col·laborar després en el disseny del fons de
la Llei Catalana d’Educació. Faré una afirmació clara i nítida i que vol
ser a més molt respectuosa amb tothom: Vaig ser molt crític en alguns
aspectes de la llei i sobretot en el recorregut de negociació que es va fer.
Però estic convençut que si Joan Manuel del Pozo hagués estat al capdavant de
la Conselleria segurament el trencament que es produí entre bona part de
la Comunitat Educativa i la Conselleria no s’hagués produït. El seu tarannà i
el reconeixement que tenia per bona part de la professió docent haguessin
suavitat els enfrontaments. Segur!
De res val però, més enllà de lamentacions ja inútils,
rememorar aquells moments difícils per tots els que d’alguna manera estàvem
vinculats a l’educació..
Avui ens aporta aquí un motiu engrescador i
encoratjador, la presentació d’ Educacionari.
Aquest llibre ens proposa pensar, reflexionar,
disseccionar l’acció de l’educació com un compromís i sentir-la com
un gust.
El llibre té sentit pels propis professionals de
l’educació, però indubtablement per tot l’entorn de l’escola, els pares i
mares, les institucions – o almenys aquells que tenen responsabilitats
sobre l’educació- i naturalment per qualsevol lector avesat a fruir d‘una
bona literatura de pensament. Es tracta de saber més coses sobre l’educació per
saber-ho des d’un punt de vista del pensament rigorós, dels coneixements
conceptuals i de la voluntat de transformació que hi ha darrera l’anàlisi dels
conceptes que s’exposen a l’Educacionari.
A la contraportada del llibre podem llegir
encertadament:
Però no es tracta d’un assaig a l’ús, ple de notes
i de referències bibliogràfiques, sinó d’una mena de diccionari que repassa
seixanta conceptes clau, que es poden llegir independentment o d’acord amb els
quatre itineraris que proposa l’autor. Perquè cada entrada —de la primera, acte
educador, fins a l’última, valor— és un petit assaig autònom en ell mateix,
però entre totes seixanta construeixen un discurs rigorós, coherent i fondament
argumentat; Joan Manuel del Pozo ens hi convida a afrontar, des de l’honestedat
i la intel·ligència, un dels aspectes més crucials de la societat d’avui.
L’anàlisi aprofundida de la situació actual de l’educació li permet
assenyalar-hi desorientacions, detectar-hi encerts i proposar finalitats i
valors que l’omplin de sentit. Educacionari és una invitació a l’exercici d’una
serena reflexió educativa, feta per un professor de gran prestigi i de molta
experiència.
El llibre s’estructura en quatre itineraris en cada un d
‘ells hi ha determinats termes o conceptes fins a seixanta. El conceptes estan
ordenats alfabèticament com en un diccionari , però la seva lectura pot seguir
aquest ordre o el de l’itinerari, i fins i tot diria que es pot anar espigolant
els termes en funció del que et plagui en el moment just de la lectura.
Aquets quatre itineraris són
Itinerari 1, l’emocionalitat: Els conceptes
que s‘exposen en aquest itinerari fa referència a emocions ,sentiments
que són clarament conceptes que tenen una funció en l’acte de l’educació. Les emocions
condicionen relacions, vivències i per descomptat els aprenentatges i la nostra
vinculació amb l’escola.
Itinerari2, Integralitat: Analitza els
conceptes que ajuden a entendre l’educació com un concepte integral,
global. L’educació no sols és competència dels i les professionals sinó
que tot el nostre entorn, totes les nostres relacions, les ciutats amb
els seu barris eduquen, La globalitat però ha de ser reforçada amb la
valoració de la diferència com un actiu i tractar la diversitat com un actiu
més per aconseguir – en termes de l’autor- integritat exclusiva.
Itinerari 3, Professionalitat. On
s’analitza la condició del o la mestre . La bona formació comportarà després la
possibilitat d’una bona escola . La professionalitat ha de ser un recurs un
instrument al servei de la necessitat de millorar la nostra escola com un
element més de millorar la societat. El compromís social de l’educació
requereix també augmentar els nivells de formació i professionalitat.
Itinerari 4, Verbalitat. En aquest darrer apartat es tracta de
la relació del llenguatge i la capacitat de construir sistema simbòlics , com
diu l’autor, amb l’escola i amb els processos
educatius . El llenguatge ens ha ajudat a crear-nos col·lectivament com a
comunitat, però també és un elements constituents i estructurants de la
personalitat individual. L’educació també ajuda a estructurar a partir del
llenguatge.
Els conceptes , ja hem dit que en són seixanta,
són diversos , possiblement cadascú n’hi afegiria alguns però segur que no en
trauria cap.
En l’explicació de els conceptes es fonamenta amb la
subjectivitat de l’autor i en la seva personal aportació a la reflexió que pot
comportar a cada un d’ells entesos com a conceptes vinculats a l’educació i amb
els actes educatius .
Hi ha una certa pauta en el moment de fer
l’anàlisi dels termes:
- Hi
ha en alguns la definició del diccionari, si voleu la més o menys clàssica
- Hi
ha un anàlisi etimològic del concepte per veure’n la seva procedència, evolució
i interpretació al llarg dels temps i de la història
- Hi
ha un dissecció dels termes cercant-ne els aspectes més primigenis, el terme és
vist de manera polièdrica per treure-li totes les possibilitats
- Aporta
raons històriques sobre el terme el seu ús i la seva transcendència pràctica
- Els
confronta amb les diverses accepcions que pot tenir o que ha tingut en el camp
de l’imaginari col·lectiu de l’educació.
- Finalment
vincula el terme amb el món educatiu. Perquè hi ha conceptes que es podrien
aplicar a molts camps de la vida , però el camp educatiu ja s’ha dit global i
per tant els vincula directament al l’educació.
L’autor explica quin és el propòsit del llibre: “ I,com a objectiu de cor i
ment – cordialment- estimular professionals docents , famílies i agents socials
diversos vers el compromís per una actuació educativa amb més
clarividència i amb més confiança”.
El propòsit s’acompleix amb escreix i és una
contribució més que recomanable ja no només, a aquells que es dediquen a
professionalment a l’educació sinó també per qualsevol que estigui
preocupat o que tingui curiositat per estar al dia de fenòmens vinculats
al món educatiu.
L’educació és un elements clau en els canvis social . Un
ciutadà , ciutadana educat és un ciutadà, ciutadana positivament crític i
raonablement compromès amb els objectius cívics.
En acabar la lectura del llibre confesso que he
tingut una certa gelosia ( de la capacitat de l’autor, per
descomptat) però també dels mestres d’avui que el podran llegir Educacionari en plena activitat i de no
haver-lo tingut nosaltres en el moment en que començàvem el nostre
recorregut professional. i també una certa nostàlgia del que podria haver
significat per nosaltres, mestres que es van formar encara en el franquisme.
En mig de la situació convulsa de la l’educació,
de les retallades que han tocat aquí si el moll de l’os. EE, beques,
substitucions, el dia a dia de l’escola ha empitjorat. Retornant a ara fa
quaranta anys. En aquest moments en que , a més, es demana moltes coses a
l’escola i en canvi se li han reduït els aportacions, en aquest temps
doncs Educacionari porta un alenada d’aire fresc, és com
aquella marinada que ens alleuja de la xafogor, – que aquí coneixem bé- És un
cant a l’optimisme i a l’esperança en moments de desorientació i incerteses.
Els mestres que ens vàrem formar professionalment
com a mestres entre el maig del 68 i el tardo-franquisme tenim records
contraposats. Ens movíem entre el “parenostre” que encara ens feien resar
a l’ inici de la classe de llengua i literatura castellana ( mai he
agraït prou els endèmics retards de Renfe que me’ls estalviava ) fins a
començar a conèixer pedagogs que desprès en ajudarien a entrar en allò
que coneixem com Escola Nova.
Teníem llibres de capçalera , més enllà dels textos
oficials inspirats encara el la Llei Moyano ( de Claudio Moyano , ministre
que va impulsar Projecte de Llei d’Instrucció Pública de 9 de desembre de
1855) Els que venim, doncs , de fa anys tenim en l’imaginari obres que ens han
colpit i ajudat en la nostra feina.-
El Poema pedagògic Makarenco
Carta a una mestra del alumnes de l’escola de
Barbiana
Célestin Freinet, Per l’escola del poble.
Paulo Freire, la educación com pràctica de la
libertat
¿Qué es la educación nueva?, de Roger Cosuinet
I ja molt més modernament , ara hem llegit
“Diario azul de Carlota”: pedagogia sobre la violència de Gemma
Lienas
Con Ojos de Niño de Tonucci
Textos de Rosa Sensat, Joaquim Martorell, Pere Darder i
ja contemporàniament Marta Mata amb Per avançar en l’educació.
Com haguéssim fruit amb Educacionari!!.
En un moment en que ens formàvem haguéssim après més amb
l’Educacionari que amb tots els textos i tractats
que ens van fer llegir. Ens calia trobar referents sòlids sobre com
entendre l’educació i el seus procés. Enveja doncs de la generació d’educadors
que sí podran aprendre amb aquets llibre, que podran portar a la pràctica
les reflexions i suggerències que els hagin portat la lectura d’ Educacionari.
És Educacionari un llibre que parla d’educació però
crec que no és un llibre exclusiu pels qui es dediquen a l’educació o ens hem
dedicat a l’educació . Té crec un àmbit d’interès que va molt més
enllà, és un llibre per tothom, és un llibre que té components de civisme, ,
matisos de política en majúscules, és un llibre que fonamenta valors. És un
tractat de filosofia i de reflexió sobre el procés educatiu. És un llibre que
conté recursos didàctics, és un llibre sobre conceptes claus de
l’educació i el seu encadenament amb la realitat i en l’entorn de
l’escola, és en definitiva un tractat sobre la mateixa vida.
En temps que hi ha una certa mercantilització de
l’educació a on només sembla que comptin els resultats. Que són importants però
no exclusius,cal valorar el saber, el saber estar, la transmissió de valors, de
cultura, d’instruccions davant els reptes vitals, de la tutela personal,
de les dependències, en definitiva un llibre que ens acosta i molt a entendre
l’educació com un aspectes clau en la configuració de la persona i en la
construcció i cohesió de la societat.
Deia la Pia Bosch, gironina també, que es dedica a
la política i també vinculada al camp de l’educació en la presentació del
llibre a Girona queEducacionari és un llibre “serè i lluminós, un destil·lat de
Joan Manuel del Pozo, que va a favor de la solidesa en un món líquid”.
Té tota la raó del mon. Ara quan l’opinió es vol
fer en cent quaranta caràcters, que la reflexió es sintètica per poder
transmetre amb rapidesa i compactació, ara quan la informació ni es deixata ni
es contrasta ni és comprova perquè com més aviat arribi millor, llibres
com el Joan Manuel del Pozo que reclamen temps, cal
llegir-los amb atenció, amb relaxació, amb voluntat d’ aprendre i comprendre
són una lliçó de com es pot estructurar el pensament, un autèntic regal
per la intel·ligència , una autèntica joia que cal llegir però que sobretot que
cal interioritzar.
Si així es fes crec que encara hi ah esperança sòlida
per la nostra escola i, per tant per la nostra societat.
Moltes gràcies Joan Manuel del Pozo per escriu
aquets llibre i moltes gràcies a tots vostès per la seva presència.
Vng., Llorens Llibres, 17.06.14