Dr. Joan Manuel del Pozo i Àlvarez

ATENCIÓ: AQUESTA PÀGINA HA ESTAT SUBSTITUÏDA PER UNA DE NOVA, ÚNICA QUE ES RENOVARÀ A PARTIR D'ARA. LA TROBAREU A LA SEGÜENT ADREÇA:
https://www.joanmanueldelpozo.cat

Joan Manuel del Pozo és professor de Filosofia de la
Universitat de Girona, on explica filosofia antiga i ètica aplicada a diverses formes d'acció social. És membre i ha estat director de l'"Observatori d'Ètica Aplicada a l'acció social, psicoeducativa i sociosanitària".
La seva recerca es concentra en Ciceró entorn del qual ha fet diverses publicacions. Ha traduït al català, publicats per la Fundació Bernat Metge, tres tractats filosòfics de Ciceró, el De natura deorum, el De re publica i les Paradoxa Stoicorum. Ha fet també la traducció directa del llatí original de l'obra clàssica del pensament polític Utopia de Thomas More. És autor de l'assaig Educacionari, publicat per Ed. 62, una invitació a pensar i sentir l'educació a través de seixanta conceptes. Manté una intensa activitat com a conferenciant aquí i en diversos països entorn de temes d'educació, filosofia, ètica i política.

Com a polític, ha estat diputat al Congrés i al Parlament , tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Girona i conseller d'Educació i Universitats en el darrer govern de Pasqual Maragall. Ha estat també conseller de govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

Actualment és el Síndic de la Universitat de Girona.


A l'apartat CURRICULA es poden trobar els mots clau que conformen la seva producció en diversos àmbits de coneixement.




N O V E T A T S

*** A "Publicacions", article electrònic publicat al Bulletí de Bioètica de Catalunya sobre "Bioètica: saviesa, coneixement o informació?"

*** A "Premsa": enllaç amb la crònica d'El Punt sobre el diàleg "La riquesa d'una mirada plural" entre Joan Brunet i Joan M. del Pozo en la celebració a Girona dels 25 anys del Comitè de Bioètica de Catalunya



ACTIVITATS PROPERES

Sabadell, 6.5.17: Conferència "El compromís de la ciutat amb l'educació", 9:30 h.

Besalú, 13.5.17: Conferència "El repte d'acompanyar la plenitud personal en l'envelliment", en una Jornada per al Voluntariat d'acompanyament a la Gent Gran de Càritas



PRESENTACIÓ DE L’EDUCACIONARI, PER SIXTE MORAL, A LA LLIBRERIA LLORENS DE VILANOVA I LA GELTRÚ EL 17.6.14


Educacionari.

juny 21, 2014 by sixtemoral

 

El passat dimarts vaig tenir l’oportunitat de presentar el llibre de Joan Manuel del Pozo, Educacionari. Una reflexió a través de seixanta termes sobre l’educació i també sobre la mateixa vida.

Reprodueixo les notes que em van servir per fer la  presentació.

Val la pena llegir el llibre. Us ho ben asseguro.

 

Bon vespre a tothom.

Gràcies per la vostra presència

Gràcies a Llorens Llibres, a la Rosanna, per la sempre excel·lent disposició a facilitar la presentació de llibres.

Gràcies als organitzadors – en especial a l’Àlex- per l’encert crec d’haver proposat que avui estès entre nosaltres J. M del Pozo i gràcies infinites per la possibilitat que m’ha donat de presentar el llibre.

No sempre es té l’oportunitat de presentar una persona amb la trajectòria política i acadèmica de Joan Manuel del Pozo, no sempre es té l’oportunitat de poder parlar d’una persona d’una extraordinària sensibilitat social  i humana  i d’una sapiència, gran, enorme i extraordinària que queda palesada en aquets llibre .

Fa poc , el mes d’abril passat el vàrem poder escoltar en un acte sobre la Memòria Històrica, organitzat pel Consell Comarcal analitzant l’evolució de l’educació a Catalunya durant la transició.

I serà un plaer escoltar-lo novament.

Ara el tenim aquí com autor del llibre

 Educacionari




Col·lecció Llibres a l’Abast

Edicions 62

El llibre porta un subtítol esclaridor que ens dona la pauta del que vol ser:   “Una invitació a pensar i sentir l’educació a través de seixanta conceptes. Un assaig sobre el compromís de l’educació”.

 Joan Manuel del Pozo (1948) és professor de Filosofia de la Universitat de Girona  director de l’Observatori d’Ètica Aplicada a l’Acció Social, Psicoeducativa i Sociosanitària. Entre altres publicacions, ha traduït al català, per a la Fundació Bernat Metge, tres tractats filosòfics de Ciceró, La naturalesa dels déus, La república i Les paradoxes dels estoics. Ha traduït també del llatí original l’obra clàssica del pensament polític Utopia de Thomas More. Manté una intensa activitat com a conferenciant aquí i en diversos països entorn de temes d’educació, filosofia, ètica i política. Ha estat diputat al Congrés i al Parlament, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Girona

 En Joan Manuel va ser diputat a Madrid durant quatre legislatures (amb Lluis maria de Puig compartien representació gironina). El més destacable : la ponència de llei d’objecció de consciencia i prestació social substitutòria i la presidència de la comissió d’estudi sobre les sectes. 

 A l’ajuntament de Girona, amb alcaldes Nadal i Pagans va exercir de portaveu. Va deixar ajuntament per ser efímer conseller d’educació en el govern de Maragall. Regidor d’educació. Va destacar també per establir a Girona mecanismes de participació ciutadana ( les taules territorials i la taula de cooperació al desenvolupament que va presidir )

 Joan Manuel del Pozo ha estat una de les veus més lúcides que s’han aixecat per manifestar la inconveniència de la llei Wred. Ara que no fa ni setanta dues hores Barcelona s’omplia de persones en una cercavila reivindicativa de Som Escola del nostre model escolar  val al pena recomanar la lectura d’un magnífic article LOMCE: de la ideologia a l’ideologisme. Joan Manuel del Pozo. El Periódico. 28.05.13Insisteixo llegiu-lo. I no em resisteixo a llegir-vos ara un  parell de paràgraf.

 “Però on l’ideologisme es descara és en la professió de fe mercantil de la primera línia del preàmbul del projecte de llei. Els preàmbuls no són d’aplicació directa, però expressen allò que és més important de la llei, és a dir, la seva ànima , el seu sentit genuí. Doncs bé, comença dient que «l’educació és el motor que promou la competitivitat de l’economia i el nivell de prosperitat d’un país», un trist frontispici d’una reforma educativa –¡ no econòmica o laboral!–. És increïble que això vingui del partit que ha fet de la Constitució un baluard inexpugnable, perquè també la concepció constitucional de l’objecte o la finalitat de l’educació és atacada per aquells que diuen que en són els grans defensors. L’article 27 de la llei diu al seu punt 2: «L’educació tindrà per objecte el ple desenvolupament de la personalitat humana en el respecte als principis democràtics de convivència i als drets i llibertats fonamentals».

 Canviar la prioritat de l’objecte personalitzador de l’educació per la de l’objecte mercantil és un gran frau d’aquest ideologisme intolerable, i evidentment no és una qüestió menor: perquè dels principis dels preàmbuls neixen derivades concretes com anar contra matèries de pensament crític –com la Filosofia o l’Educació per a la Ciutadania–, com l’abús competencial en l’establiment i el control de programacions i avaluacions –les revàlides generals– i especialment el menyspreu de l’equitat i la inclusió que es respira en una gran part dels canvis proposats. El ministre del conjunt mor a mans de d’ideòleg compulsiu d’una part.”

 Definitiu per desqualificar les intencions de la Llei..

 Com a Conseller va posar les bases ideològiques  de la Llei d’Educació de Catalunya fruit de la seva experiència de molts anys pensant en la matèria educativa.

Encara que curt el seu pas per la Conselleria va ser un temps marcat pel rigor, i pel tarannà obert i negociador.

Qui el va substituir en la Conselleria, Ernest Maragall valora aquells sis mesos al Govern en el seu llibre , “Escola Nova, poble lliure” 

 “Pasqual Maragall va nomenar com a nou conseller d’Educació i Universitats  Joan Manuel del Pozo. Un gironí , intel·ligent, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona de formes pausades i reflexiu.  En sis mesos, Joan Manuel del Pozo  va posar en marxa els plans de millora  de l’ensenyament secundari a Catalunya, una de les primeres peces realment reformadores  de l’educació amb, un mirada nova cap els centres educatius. En lloc  de pregonar la idea de que tots els centres públics eren iguals els plans de millora posaven en primera línia  els centres que tenien més dificultat  pel que feia a resultats acadèmics i integració social. Però se’ls exigia  la responsabilitat  de fixar objectius de millora , la proposta d’instruments  per aconseguir-ho i la llibertat per experimentar  amb noves formes de gestió del mateix centre. A canvi, el Departament es comprometia a fer-hi la inversió i elaborar   una avaluació externa dels resultats compromesos. Podríem dir que els plans de millora de l’ensenyament secundari  var ser l’arrencada del que vindria a ser un autèntic  procés de reforma, no només d’instruments , sinó de concepció de l’escola pública”.

 I més endavant encara diu:

 “Va ser Joan Manuel del Pozo qui, en una conferència com a conseller  el juliol del 2006, va gosar dir que el problema de l’educació era en realitat un problema de resultats, de retorn a la societat en compliment de la funció essencial que se li havia encomanat.  Però que en el món educatiu  no parlava de resultats , sinó de processos, d’instrument, de recursos sense fixar-se objectius que permetessin millorar els resultats obtinguts.

Els informes PISA , patrocinat per l’ OCDE però d’abast quasi mundial , es van començar a publicar a l’any 2000 i pretenien oferir una fotografia clara i precisa dels sistemes educatius sotmesos a escrutini. En molts casos, també el nostre, la fotografia era dura, freda i cruel precisament perquè no parava compte en circumstàncies i entorns locals , sinó que confrontava a cadascú  amb un mirall inflexible i igual per tothom. Joan Manuel del Pozo va ser el primer conseller que sap llegir-ne el missatge de fons , el primer que proclama la necessitat de rectificar per millorar , el primer que parla públicament  de qualitat expressada en resultats  , de bones i males notes . En dos mesos es formula un programa de millora de la qualitat educativa i es demana al centres que a partir de la seva pròpia situació – una mena d’auditoria acadèmica i social- , dibuixin un pla  de millora dels resultats , en detallin  els instruments i els objectius en el temps i l’adrecin a l’administració, tot incloent-hi una proposta de recursos  que creus necessaris per executar-los. I per cert , ja en aquella primera aproximació van sorgir els protestes i crítiques dels sindicats. S’acusava al Departament de voler “comprar” bons resultats  i s’alertava del risc de trencar la igualtat de les escoles.

 Aquest dos paràgrafs en suggereixen tres característiques del mandat de del Pozo que va ser massa efímer com desprès molts professionals van reconèixer i lamentar.

·                         Rigor , valentia i audàcia en els plantejaments,

·                        Valoració de l’arrelament a l’entorn i a al seva transformació com a forma de millorar.

·                        Afrontar els problemes de cara i sense embuts sempre però intentant posar-se en el lloc de l’interlocutor.

 

 Va col·laborar després en el disseny del fons de la Llei Catalana d’Educació. Faré  una afirmació clara i nítida i que vol ser a més molt respectuosa amb tothom:  Vaig ser molt crític en alguns aspectes de la llei i sobretot en el recorregut de negociació que es va fer. Però estic convençut que si Joan Manuel del Pozo hagués estat al capdavant de la Conselleria segurament el trencament que es produí  entre bona part de la Comunitat Educativa i la Conselleria no s’hagués produït. El seu tarannà i el reconeixement que tenia per bona part de la professió docent haguessin suavitat els enfrontaments. Segur!

De res val però, més enllà de lamentacions ja inútils, rememorar aquells moments difícils per tots els que d’alguna manera estàvem vinculats a l’educació..

 Avui ens aporta aquí un motiu engrescador i encoratjador, la presentació d’ Educacionari.   

 Aquest llibre ens proposa pensar, reflexionar, disseccionar l’acció de   l’educació com un compromís i sentir-la com un gust.

El llibre té sentit pels propis professionals de l’educació, però indubtablement per tot l’entorn de l’escola, els pares i mares, les institucions – o almenys  aquells que tenen responsabilitats sobre l’educació-  i naturalment per qualsevol lector avesat a fruir d‘una bona literatura de pensament. Es tracta de saber més coses sobre l’educació per saber-ho des d’un punt de vista del pensament rigorós, dels coneixements conceptuals i de la voluntat de transformació que hi ha darrera l’anàlisi dels conceptes que s’exposen a l’Educacionari.

A la contraportada del llibre podem llegir encertadament:

 Però no es tracta d’un assaig a l’ús, ple de notes i de referències bibliogràfiques, sinó d’una mena de diccionari que repassa seixanta conceptes clau, que es poden llegir independentment o d’acord amb els quatre itineraris que proposa l’autor. Perquè cada entrada —de la primera, acte educador, fins a l’última, valor— és un petit assaig autònom en ell mateix, però entre totes seixanta construeixen un discurs rigorós, coherent i fondament argumentat; Joan Manuel del Pozo ens hi convida a afrontar, des de l’honestedat i la intel·ligència, un dels aspectes més crucials de la societat d’avui. L’anàlisi aprofundida de la situació actual de l’educació li permet assenyalar-hi desorientacions, detectar-hi encerts i proposar finalitats i valors que l’omplin de sentit. Educacionari és una invitació a l’exercici d’una serena reflexió educativa, feta per un professor de gran prestigi i de molta experiència.

 

El llibre s’estructura en quatre itineraris en cada un d ‘ells hi ha determinats termes o conceptes fins a seixanta. El conceptes estan ordenats alfabèticament com en un diccionari , però la seva lectura pot seguir aquest ordre o el de l’itinerari, i fins i tot diria que es pot anar espigolant els termes en funció del que et plagui en el moment just de la lectura.

 Aquets quatre itineraris són

 Itinerari 1, l’emocionalitat: Els conceptes que s‘exposen en aquest itinerari  fa referència a emocions ,sentiments que són clarament conceptes que tenen una funció en l’acte de l’educació. Les emocions condicionen relacions, vivències i per descomptat els aprenentatges i la nostra vinculació amb l’escola. 

 Itinerari2, Integralitat: Analitza els conceptes que ajuden a  entendre l’educació com un concepte integral, global. L’educació no sols és competència  dels i les professionals sinó que tot el nostre entorn, totes les nostres relacions, les ciutats  amb els seu barris  eduquen, La globalitat però ha de ser reforçada amb la valoració de la diferència com un actiu i tractar la diversitat com un actiu més per aconseguir  – en termes de l’autor- integritat exclusiva.

 Itinerari 3, Professionalitat. On s’analitza la condició del o la mestre . La bona formació comportarà després la possibilitat d’una bona escola . La professionalitat ha de ser un recurs un instrument al servei de la necessitat de millorar la nostra escola com un element més de millorar la societat. El compromís social de l’educació requereix també augmentar els nivells de formació i professionalitat.

Itinerari 4, Verbalitat. En aquest darrer apartat es tracta de la relació del llenguatge i la capacitat de construir sistema simbòlics , com diu l’autor, amb l’escola i amb els processos educatius . El llenguatge ens ha ajudat a crear-nos col·lectivament com a  comunitat, però també és un elements constituents i  estructurants de la personalitat individual. L’educació també ajuda a estructurar a partir del llenguatge.   

 Els conceptes , ja hem dit que en són seixanta, són diversos , possiblement cadascú n’hi afegiria alguns però segur que no en trauria cap.

En l’explicació de els conceptes es fonamenta amb la subjectivitat de l’autor i en la seva personal aportació a la reflexió que pot comportar a cada un d’ells entesos com a conceptes vinculats a l’educació i amb els actes educatius .

 Hi ha una certa pauta en el moment de fer l’anàlisi dels termes:

 -       Hi ha en alguns la definició del diccionari, si voleu la més o menys clàssica

 -       Hi ha un anàlisi etimològic del concepte per veure’n la seva procedència, evolució i interpretació al llarg dels temps i de la història

 -       Hi ha un dissecció dels termes cercant-ne els aspectes més primigenis, el terme és vist de manera polièdrica per treure-li totes les possibilitats

 -       Aporta raons històriques sobre el terme el seu ús i la seva transcendència pràctica

 -       Els confronta amb les diverses accepcions que pot tenir o que ha tingut en el camp de l’imaginari col·lectiu de l’educació.

 -       Finalment vincula el terme amb el món educatiu. Perquè hi ha conceptes que es podrien aplicar a molts camps de la vida , però el camp educatiu ja s’ha dit global i per tant els vincula directament al l’educació.

 L’autor explica quin és el propòsit del llibre: “  I,com a objectiu de cor i ment – cordialment- estimular professionals docents , famílies i agents socials diversos vers el compromís per una actuació educativa  amb més clarividència i amb més confiança”.

 El propòsit s’acompleix amb escreix i és una contribució més que recomanable  ja no només, a aquells que es dediquen a professionalment a l’educació sinó també per qualsevol que estigui preocupat  o que tingui curiositat per estar al dia de fenòmens vinculats al món educatiu.

L’educació és un elements clau en els canvis social . Un ciutadà , ciutadana educat és un ciutadà, ciutadana positivament crític  i raonablement compromès amb els objectius cívics.

 En acabar la lectura del llibre confesso que he   tingut una certa gelosia ( de la capacitat de l’autor, per descomptat) però també dels mestres d’avui que el podran llegir Educacionari en plena activitat  i de no haver-lo tingut  nosaltres en el moment en que començàvem el nostre recorregut professional.  i també una certa nostàlgia del que podria haver significat per nosaltres, mestres que es van formar encara en el franquisme.

 En mig de la situació convulsa de la l’educació, de les retallades que han tocat aquí si el moll de l’os. EE, beques, substitucions, el dia a  dia de l’escola ha empitjorat. Retornant a ara fa  quaranta anys. En aquest moments en que , a més, es demana moltes coses a l’escola i en canvi se li han reduït els aportacions, en aquest temps   doncs Educacionari porta un alenada d’aire fresc, és com aquella marinada que ens alleuja de la xafogor, – que aquí coneixem bé- És un cant a l’optimisme i a l’esperança en moments de desorientació i incerteses.

 Els mestres que ens vàrem formar professionalment com a mestres entre el maig del 68 i el tardo-franquisme  tenim records contraposats. Ens movíem entre el “parenostre” que encara ens feien resar a  l’ inici de la classe de llengua i literatura castellana ( mai he agraït prou els endèmics retards de Renfe que me’ls estalviava )  fins a començar a conèixer pedagogs  que desprès en ajudarien a entrar en allò que coneixem com Escola Nova.

Teníem llibres de capçalera , més enllà dels textos oficials inspirats encara el la Llei Moyano ( de Claudio Moyano , ministre  que va impulsar Projecte de Llei d’Instrucció Pública de 9 de desembre de 1855) Els que venim, doncs , de fa anys tenim en l’imaginari obres que ens han colpit i ajudat en la nostra feina.-

El Poema pedagògic Makarenco

Carta a una mestra  del alumnes de l’escola de Barbiana

Célestin Freinet, Per l’escola del poble.

Paulo Freire, la educación com pràctica de la libertat

¿Qué es la educación nueva?,  de Roger Cosuinet

 I ja molt més modernament , ara hem llegit

 “Diario azul de Carlota”: pedagogia sobre la violència de Gemma Lienas

Con Ojos de Niño de Tonucci

Textos de Rosa Sensat, Joaquim Martorell, Pere Darder i ja contemporàniament Marta Mata amb  Per avançar en l’educació.

 Com haguéssim fruit amb Educacionari!!.

En un moment en que ens formàvem haguéssim après més amb l’Educacionari que amb tots els textos i tractats que ens van fer llegir. Ens calia trobar referents sòlids  sobre com entendre l’educació i el seus procés. Enveja doncs de la generació d’educadors que sí podran aprendre  amb aquets llibre, que podran portar a la pràctica les reflexions i suggerències que els hagin portat la lectura d’ Educacionari.

 És Educacionari un llibre que parla d’educació però crec que no és un llibre exclusiu pels qui es dediquen a l’educació o ens hem dedicat a l’educació . Té crec un àmbit  d’interès  que va molt més enllà, és un llibre per tothom, és un llibre que té components de civisme, , matisos de política en majúscules, és un llibre que fonamenta valors. És un tractat de filosofia i de reflexió sobre el procés educatiu. És un llibre que conté recursos didàctics, és un llibre  sobre conceptes claus de l’educació  i el seu encadenament amb la realitat i en l’entorn de l’escola, és en definitiva un tractat sobre la mateixa vida.

 En temps que hi ha una certa mercantilització de l’educació a on només sembla que comptin els resultats. Que són importants però no exclusius,cal valorar el saber, el saber estar, la transmissió de valors, de cultura, d’instruccions davant els reptes vitals, de la tutela  personal, de les dependències, en definitiva un llibre que ens acosta i molt a entendre l’educació com un aspectes clau en la configuració de la persona i en la construcció i cohesió de la societat.

 Deia la Pia Bosch, gironina també, que es dedica a la política i també vinculada al camp de l’educació en  la presentació del llibre a Girona queEducacionari és un llibre “serè i lluminós, un destil·lat de Joan Manuel del Pozo, que va a favor de la solidesa en un món líquid”.

 Té tota la raó del mon. Ara quan l’opinió es vol fer en cent quaranta caràcters, que la reflexió es sintètica  per poder transmetre amb rapidesa i compactació, ara quan la informació ni es deixata ni es  contrasta ni és comprova perquè com més aviat arribi millor, llibres com el Joan Manuel del Pozo que reclamen  temps,    cal llegir-los amb atenció, amb relaxació, amb voluntat d’ aprendre i comprendre són una lliçó de com es pot estructurar el pensament,  un autèntic regal per la intel·ligència , una autèntica joia que cal llegir però que sobretot que cal interioritzar.

Si així es fes crec que encara hi ah esperança sòlida per la nostra escola i, per tant per la nostra societat.

 Moltes gràcies Joan Manuel del Pozo per escriu aquets llibre i moltes gràcies a tots  vostès per la seva presència.

 Vng., Llorens Llibres, 17.06.14